image001.gif (0,1 KB), image002.gif (0,9 KB), image003.gif (0,2 KB), image004.jpg (8,3 KB)
Benvolguts amics,

 

 

EL PIDOLAIRE

Hi ha qui escriu a revistes i butlletins d'aplec una mica tal com raja i jo penso que abans d'escriure segons què en relació a la sardana i als seus problemes, que en són molts, hauria de pensar una mica
no ferir punts de vista dels que treballem per la sardana.

Ens titllen de pidolaires. Segons la seva opinió, les nostres entitats haurien de prescindir de demanar subvencions a les Administracions. Haurien de generar els seus propis recursos; ens hauríem d'autofinançar, tenint suficients socis per a cobrir les despeses d'organització de ballades i aplecs que fem i també per les despeses de funcionament.

Fins aquí fantàstic. Només demano a l'autor d'aquests escrits, que ens doni la fórmula per poder fer-ho així. Jo, m'hi esforço però no sé trobar aquesta fórmula. I si la majoria de les entitats demanem
ajuda econòmica a les Administracions, vol dir que som molts els que no hem trobat aquesta fórmula. I és clar, aleshores ens diu que som uns pidolaires. Crec que cal demanar-li una mica més de sentit comú i sentit de la realitat. Perquè si ser pidolaire vol dir preocupar-se i dedicar hores per tenir els diners necessaris per fer els que ens agrada, per fer el que ens sembla que tenim deure propi de fer que és mantenir vives les nostres tradicions culturals, si d'això se'n diu pidolaire, doncs benvinguda sigui la paraula, però sense el matís pejoratiu que se li dóna. Si algú hi vol dir la seva, ja ho sap.


Signat Jaume Aaviot
Publicat a la Revista Rotllana 151 de desembre 2016

Benvolgudes colles,

Novament ens posem en contacte amb vosaltres per informar-vos de les repetides queixes rebudes a l’entitat, tant per part de diversos organitzadors de concursos, com d’altres colles sardanistes, per la manca de rigorositat amb què es balla la sardana de germanor.

Us recordem que la sardana de germanor forma part del propi programa del concurs, no es una sardana de punts lliures, i s’ha d’actuar amb correcció, tant en la manera de ballar-la, com en el vestuari. El bon comportament i la bona imatge de les colles ha de començar ja al vestidor, i finalitzar un cop acabat el concurs.

Moltes gràcies per la vostra comprensió. De la Revista de l'Unio de colles. 2016.

Marc Timón Barceló

Carta de comiat, després de 23 anys tocant...

Diumenge passat vaig tancar una etapa molt important de la meva vida. Vull agrair profundament a la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona aquests 7 anys d'alegries inimaginables com a músic que m'ha donat. Gràcies per haver-me possibilitat d'estar dalt d'un escenari amb artistes tan brutals i diversos com Roger Mas, Joan Diaz, Niño Josele, Albert Guinovart, Pascal Comelade, Raphael Dumas, Lluís Vidal, Manel Camp, Jordi Molina, Anna Alàs Jové, Carme Canela i tants altres que em deixo.

Gràcies per haver tingut l'honor d'haver estat dirigit per grandíssims directors, tant els consagrats internacionalment com Edmon Colomer, Salvador Mas, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Salvador Brotons, Josep Vila o Diego Martin com els més joves en projecció, com Marcel Sabaté, Xavier Pagès-Corella, Nacho de Paz, Tomàs Grau... i d'altres directors-compositors com Joan Albert Amargós Altisent, amb qui he tingut una de les millors experiències, interpretant música seva.

I en el terreny més personal, gràcies per haver-me fet el regal de fer-me solista, qüestió que mai m'havia plantejat, de sentir-me intèrpret a part de compositor, i de poder tocar en els escenaris més emblemàtics i imponents del país, com el Palau de la Música, L'Auditori o el Gran Teatre del Liceu, entre molts d'altres. Tocar Lamote de Grignon, Joaquim Serra, Eduard Toldrà o Juli Garreta al Palau de la Música és una experiència mística, en què al mig d'un solo, davant de tantíssima gent, t'estàs despullant i estàs enfrontant la formiga que ets com a músic a la grandíssima música per a cobla que per sempre quedarà a la història, i per a aquesta sensació i aquesta responsabilitat no hi ha paraules i només em puc sentir afortunat. És cert que, a diferència de la medicina, l'error en la música no mata ningú, però la transcendència interior d'allò que estàs fent en aquests escenaris que descric fa que puguis aturar el temps per segons, dins teu, i que després de tocar les melodies d'aquests grans mestres en el silenci de la sala puguis sentir que ja no ets el mateix, que ets un altre tu.

Gràcies, finalment, als meus deu companys de viatge de la Sant Jordi, uns bojos de la música amb qui hi ha hagut grans alegries però que no sempre tot ha estat fàcil, per sort, perquè quan hi ha passió i ganes de tibar fort endavant, res és fàcil, i així ha de ser. Grandíssims intèrprets que si el país fos d'una altra manera valoraria molt més i tindria molt més en compte (com d'altres d'altres cobles), gent compromesa amb la nostra música i amb la música en general, capaç de regalar la seva vida per molt i molt pocs diners a canvi de la satisfacció personal d'estar traçant un camí nou i lluminós, tot i les romagueres i pedres que no paren d'aparèixer: això és militància.

Després de 23 anys tocant en cobla, com deia en Pep Guardiola, sento que m'he buidat, que necessito un altre aire i que me n'he d'anar lluny per carregar piles i poder retornar amb la màxima energia i il·lusió. Aquest món, el de la cobla, pot ser preciós, però també desgasta moltíssim, entre molts altres factors, per la seva no-normalitat en la societat. Jo ho he donat tot i més, i ara em toca fer un pas enrere i que hi hagi una renovació en les energies de tothom. La vida és canvi i ara em toca a mi.

Així com abans en la llista d'artistes i directors segur que m'he deixat noms importants i els demano disculpes, vull tenir un record també per la Cobla Els Rossinyolets, iniciada per en Pere Cortada, que és la cobla on vaig començar i tocar 12 anys, la del meu poble, Castelló d'Empúries. Tantes i tantes vivències inexplicables aquí en públic, sobretot extramusicals, que ara queden enrere. Vam començar a descobrir la vida i la geografia del país junts, i és bonic com ara, tot això, queda en el record.

I com no, gràcies a la Cobla Marinada, la meva altra cobla de l'ànima, que va tenir la més que valentia d'apostar per un nen de l'Empordà completament desconegut entre les cobles de Barcelona. Sense ells no m'hauria passat res d'allò que ha passat després, i en aquest sentit mai els estaré prou agraït. A part, a més a més, d'allà me'n queden amics, a part de companys músics, cosa que com molts sabeu, en el món de la música, després de compartir tantes hores d'escenari i cotxe junts, és gairebé un impossible.

Per acabar, gràcies al públic, als que m'estimeu i als que penseu que vull destruir la sardana tradicional, als que hem iniciat una relació d'amistat i als que ens veiem sempre les cares des de dalt l'escenari i ens somriem tot i no saber-ne els noms. A tots. Gràcies pel vostre escalf i pels missatges tan bonics que m'heu dit o m'heu fet arribar aquests dies, m'arriben tots al cor i en la distància aprendré a valorar-los encara més, i a pensar la sort que tinc de ser estimat per tanta gent pel simple fet de tocar i compondre música.
Això no és un punt i final... espero que un dia o altre tornem a creuar els nostres camins.

Una abraçada!

 

Remarquem un cas insòlit. Al castell de Sant Ferran de Figueres, el dia 21 d'agost d'enguany, si va celebrar una audició de sardanes en motiu de la cloenda de les audicions de sardanes que el Foment de la sardana "Pep Ventura" organitza a la rambla de Figueres. Es va estrenar la sardana titulada EL DE SANT FERRAN, UN CASTELL PER LA PAU. del compositor en Jaume Cristau. Es la primera vegada que en aquest Castell, s'escolten remors de música de sardanes en comptes de soroll de canons.
Felicitem per l'iniciativa als amics de Figueres. Agost 2015.

 

MANCA DE TACTE.

Sabut és, i crec que nigú ho pot negar, que els que ajuden molt a mantenir la sardana viva són els sardanistes grans o d’edat avençada. Moltes vegades no se’ls té en compte i potser no se’ls té prou respecte (no amb el sentit literal de la paraula.) M’explico: Quant es va celebrar la nominació de Barcelona Capital de la Sardana, al Fossar de les Moreres, el 8 de març de 2014, hi havia molta gent gran (les fotografies que hi ha al respecte en donen testimoni). Resulta, però, que els organitzadors no van posar cadires, perquè aquesta gent estigués una mica mes còmoda. Doncs molts ho vàrem tenir com una petita falta de respecte i consideració.
Un altre fet a comentar: A l’acte que tingué lloc – també dins de la Capital de la Sardana - a la trobada de casals de gent gran celebrat el dissabte 24 de maig, al Parc de l’Espanya Industrial, que organitzava el Departament de Benestar i Família de la Generalitat i que va tenir una important assistència, no hi havia sanitaris. Els que van tenir les necessitats normals de tota persona, es van haver de desplaçar fora del recinte, amb el conseqüent malestar de tots. Vàrem preguntar als organitzadors o responsables el perquè d’aquesta anomalia i la resposta fou: “no hi hem pensat” Que cadascú ho interpreti com vulgui, però vaja, no és massa coherent. Una altra falta de consideració.
Per cert, tornant al Fossar de les Moreres que, com he dit abans, hi havia un alt percentatge de gent gran, jo em pregunto on era el jovent de la vessant de colles sardanistes ? On era la joventut de competició en un acte tan important com la nominació de Barcelona Capital de la Sardana ?
En aquest acte no es tractava de ballar sardanes d’una manera o altre. A vegades se’ns diu que no vénen perquè ballem d’una manera carrinclona. En aquest acte tan important per Barcelona es tractava que hi fóssim tots els sardanistes, però només hi érem els que anem a tot arreu. La gent més compromesa amb la sardana. L’altre part, els sardanistes de competició, hi van mostrar la seva indiferència i no hi van assistir. Desprès vénen aquells que piulen dient que perquè la joventut prengui consciència de la sardana, s’ha de capgirar tot de cap a peus, encara que sigui sense to ni so. No n’estic gens segur que hagi de ser així... Apa, que vagi bé a tothom. setembre 2014.

LA RESPOSTA:

En el passat número 142 del mes de setembre de la revista Rotllana, hi havia un escrit signat per Jaume Aviot amb el títol de "Manca de tacte", en què exposava una sèrie d'opinions i queixes dels actes de proclamació de Barcelona, Capital de la Sardana 2014, i de la Trobada Sardanista d'Equipaments Cívics. Evidentment tothom és ben lliure d'expressar la seva opinió, però el que és inad-missible és fer afirmacions que no són certes.
No entraré en discussions sobre si va ser una falta de respecte el fet que l'Ajuntament optés per la major capacitat del Fossar de les Moreres si no hi posava cadires en un acte que només va durar mitja hora i que, a més, tot seguit hi havia una audició de sardanes al costat, on per cert, vaig poder saludar
molts dansaires de colla que feia temps que no veia.
Amb tot, estic segur que a tots els sardanistes ens .agradaria veure més jovent no solament aqu í, sinó a totes les ballades com es veia trenta anys enrere. En aquests dos punts podem estar-hi d'acord o no, però el que no podem admetre és dir que no havíem pensat en els sanitaris en la Trobada Sardanista d'Equipaments Cívics celebrat al parc de l'Espanya
Industrial. Per portar a terme aquell acte vàrem tractar amb el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, amb l'ICUB, amb Parcs i Jardins i amb el Districte de Sants-Montjuïc. De vegades, les gestions a quatre bandes no són senzilles i quan et penses que ho tens tot lligat, revises l'acte de dalt a baix i et diuen que has posat algun paper en una cistella equivocada. Fins a l'últim moment intentes solucionar el problema i quan et penses que ja ho tens tot resolt, l'endemà et trobes amb l'edifici on hi ha els sanitaris tancat.
Que ho vàrem fer malament? Sens dubte, perquè el que compta és el resultat final i no teníem ser
veis, però el que de cap manera es pot afirmar és que algú de l'organització va dir que "no hi hem pensat".
Malgrat que l'autor de l'article signa amb un pseudònim, no vull creure que hagi anat amb la mala fe de fer una afirmació com aquesta només amb l'ànim de desprestigiar i demostrar menfotisme dels organitzadors per aquest acte, més aviat vull creure que ho devia preguntar a la xicota de l'amic del veí del germà de la portera pensant-se que era de l'organització i li va contestar: Diuen que...
Víctor Sallés. Desembre 2014. De la revista Rotllana.


PUNT I FINAL:

Amic Victor: Es evident que ha caigut molt malament el meu escrit a la revista Rotllana numero 142 de! mes de setembre d'engany, es veritat que costa d'encaixar les critiques per qui es pensa que sempre es fan les coses ben fetes. Mai en la meva trajectòria sardanista m'han tractat de mentider com ho expresses tu en el teu desgraciat escrit, amb ratifico en el vaig dir referent als sanitaris, que preguntat a diversos membres de la organització no en sabien res de res del sanitaris, tinc testimonis en nom i cognoms de les persones que en aquell moment estàvem en nosaltres quant es va fer la pregunta, però aquest no es el cas que jo digui blanc i tu diguis negre i axis no acabaríem mai.
EI que en dol i també es inacceptable es el to de sarcasme groller en el últim paràgraf del teu article, jo en el meu escrit he procurat no insultar a ningú, en canvi tu m'insultes insinua'n que hi ha agut mala intenció.
Per altre banda es inaudit i de mal gust i una mofa que fas quant dius QUE HO DEVIA PREGUNTAR A LA XICOTA DEL AMIC DEL VEl DEL GERMÀ... aquesta frase es de mal gust, i no diu res a favor teu, que es nota la punxada que vares tenir al cor quant vas llegir el meu article.
Estic disposat jo i els testimonis que tinc a una entrevista personal.

I ara una mica d'història de les trobades dels Casals de Gent Gran. Ha tot arreu on em anat ens han tractat d'una manera exquisida valorant l'esforç que fa aquesta Gent que aprèn i balla sardanes. Com ja deus saber el primer va esser a Vilafranca del Penedés, i entre d'altres cal destacar també a La Bisbal D'Empordà, a tot arreu hi va haver el dinar de germanor on hi havien diferents parlaments i entrega de records, vosaltres a l'Espanya Industrial ho vareu fer tot despresa i corrent fins el punt de donar els records desprès de la ballada. Perqué tractant-se de Gent Gran tot era igual, ja en el dinar de germanor ens veu abandonar i no hi va haver ni parlament ni cafè i lacta va quedar descafeïnat com el cafè no varem prendre. Esperem que la propera vegada els organitzadors en tractin com ens mereixem.

I ara per acabar domes un apunt i pregunto -perquè la joventut que esta a la competició no va a ballar sardanes? Tu d'això n'has de saber molt oi? T'imagines que un dia la gent gran ens posseïm d'acord un diumenge de no anar a cap ballada o Aplec, saps el que passaria que domés hi haurien els musics i prou, per tan reconeixeu que avui els que mantenim la sardana viva som la gent gran, malgrat que feu mans i manegues per fer innovacions que no porten enlloc i que encara no heu lograt que aquesta joventut vingui a ballar sardanes.

Ah, aclarir-te allò que tant et preocupa El MEU PSEUDÒNIM. La revista Rotllana m'ha publicat diferents escrits i mai he volgut amagar-me al darrera de Jaume Aviot, de sobres saps que a a qualsevol revista que hi presentis un escrit en pseudònim has de identificar-te amb el teu nom verdader.

MAI ESTARÉ D'ACORD AMB LA NOMINACiÓ DE LA SARDANA COM ELEMENT FESTIU I PATRIMONIAL DE CATALUNYA, I QUE LA FEDERACIÓ VA ACCEPTAR TAN ALEGRAMENT EN EL REI NAT DEL TRIPARTIT.
Jaume Aviot. Desembre 2014.

 

125 ANYS DE LA BISBAL

Com molt bé va definir l'escriptor Josep Pla a la cobla La Principal de la Bisbal, transcric el petit paràgraf exactament tal com ell el va escriure i, com sempre, emprant paraules que fan somniar( A la memòria de l'estimat mestre Conrat Saló i Ramell (4/12/1906 ­8/7/1981), qui através d'una dedicació modèlica i un nivell de competència únic, va fer de la Principal dela Bisbal "la millor cobla que ha existit des que es toquen sardanes en el país" ). Són unes merescudes paraules que sonen com a màgia, com màgiques són les seves harmonies en les interpretacions. Nosaltres que hem continuat vivint aquests anys després d'aqueste sboniques paraules de l'escriptor Josep Pla, i que anem seguint el tarannà de la cobla
orquestra La Principal de la Bisbal, constatem que segueixen en vigor les mateixe sparaules, llevat de ques'han anat canviant els directors i els components pertinents, però que la cobla sona amb la m mateixa regular tònica d'interpretació amb la definició d'esta rentre una de les més prestigioses cobles -orquestres actuals,amb un nivell i currículum que dóna enveja el pertànyer en aquesta formació tant estimada pels seus fidels imultitudinaris seguidors del país, allargant el seu tarannà, cap a terres estrangeres que han copsat la seva vàlua i que també ha representat a Catalunya com a país singular en tradicions, amb músics que han deixat una estela de bons records interpretatius.Si volem recordar com era la vida de la gent i dels músics, de la Principal, reculant 125 anys, ens trobarem que vivien en un món molt mancat i que ara ens sembla primitiu,però, tothom que s'havia de traslladar d'una contrada a l'altre de les rodalies, ho havien de fer amb tartanes i els viatges més llargs en el tren petit, per anar a enllaçar, a l'estació de Flaçà, amb el de M.A.Z.A.
Fet que era convenient que el músic que hi viatjava, anés proveït d'un guardapols que solien ser de color gris, per protegir-se dels efectes de fum i la carbonissa. Portaven una maleta per dur la roba i l'instrument en el seu corresponent estoig.

Si anaven lluny s'havien de llevar molt d'hora perquè el primer tren sortia a les cinc del matí de la Bisbal, tot i així arribaven a Barcelona una estoneta abans de dinar. He volgut fer aquest petit encís per valorar l'entusiasme que s'havia de posseir, per fer la feina de músic en aquells primitius anys amb mancances de tota mena. Més endavant arribarien a tenir cotxe propi, un Chevrolet, color xocolata i el cotxe que varen comprar després va costar la fabulosa quantitat de 18.000 pessetes.

Ara els músics viatgen en el seu cotxe particular, perquè l'orquestra ja posseeix vehicle propi, on hi duen les caixes dels instruments i els aparells electrònics de tota mena, per fer les actuacions més modernes i espectaculars.
La Bisbal és una petita ciutat que està situada vora el riu Daró, al cor de la comarca del Baix Empordà, (Empordanet), i també ciutat fortament lligada al passat històric, esmentant en aquest sentit la presència del seu castell, vinculat segles i segles a la mitra gironina. La referència més antiga
d'aquest castell data de l'any 1184. La Principal de la Bisbal ha estat sempre vinculada a aquesta ciutat on ha tingut un rellevant i bon estol de músics que han fet possible la seva vàlua.
Passem pàgina a la primeria d'anys de la cobla, per anar als esdeveniments més rellevants, que en el meu criteri, són més importants. A part de la seva consolidació cap al final del segle XIX i començament del XX, la sardana ja s'anava eradicant a tot el territori català. La cobla tenia innat el so característic d'una especial forma acústica pels seus intèrprets, sempre d'una vàlua magistral i excepcional, que el director del moment, s'encarregava d'obtenir dels músics que l'envoltaven.
A partir de la proclamació de "Cobla oficial de la Generalitat",(1932). La
Principal col·laborà en les activitats culturals promogudes per aquesta i més endavant en les que impulsà el Comissariat de Propaganda de la mateixa Generalitat. Durant la guerra civil, va anar compartint les seves actuacions amb les festes que eren llogats com a la orquestra de més importància i renom.
Un cop finalitzada la guerra civil, es produí la desfeta total de la vida cultural i artística catalana, tota l'ambició de ser capdavantera fora tràgicament col·lapsada amb els efectes de la guerra civil i sobretot, amb la brutal repressió posterior contra tot allò que "respirava" en català.
No vull deixar de banda el que, amb el naixement de la cobla La Principal, 1888, no tingués cap mena de "competència" com a cobla, perquè quatre anys abans, 1884, es varen formar Els Montgrins de Torroella de Montgrí i dos anys després 1890, es va formar la Principal de Peralada. També,
nasqueren moltes altres cobles, igualment significatives, en una o altre etapa de la seva existència i trajectòria, que ens han anat deixant pel camí, , quedant sols pel seu record. I Tot aquests afers ens fan recordar que en l'any 1891 es produí la primera gran: reforma de l'estructura de la cobla bisbalenca amb motiu de l'adveniment
i d'una sèrie de músics formats a l'escola del mestre Carreras, que va donar una gran empenta a la formació cap a la perfecció.

A Barcelona es va convocar un certamen de cobles amb motiu del IV centenari del descobriment d'Amèrica, en el qual hi van participar altres cobles rellevants, La Principal va obtenir el primer premi d'execució i el segon de lectura, o sigui la interpretació d'una sardana a vista.
Com exemple de bones crítiques en revistes especialitzades d'aquella època, el setmanari Canigó, deixà constància de l'esdeveniment que es produí al Palau de la Música de Barcelona. Deia així:
"La Principal de la Bisbal va ésser, una vegada més, el conjunt serè, equilibrat, de sonoritat plena i cadenciosa i matisos molt ben trobats. Les seves versions foren, senzillament, magistrals, amb intervencions difícilment superables de la fusta, el metall i el contrabaix".
Com podeu veure en un sol llibre no hi cabrien tots els detalls del tarannà de la Principal, només he volgut remarcar la importància, que des de sempre, ha mantingut aquesta gran formació, deixant de parlar del tarannà actual perquè tothom el coneix. Però abans d'acomiadar-me vull explicar un canvi de director, quan en Conrat Saló va voler anar deixant la cobla per l'edat i salut.
Sonaven noms com Josep Cassú i Serra, director dels Montgrins, Antoni Mas i Bou, director de la Caravana, i fundador al cap d'un temps, de la Marina. Unes votacions entre els components de la cobla varen decidir que el nou director fos Josep Cassú i Serra, que després d'uns anys ho va deixar al seu fill, Francesc Cassú i Jordi, sent encara ara, el seu actual director.
Per anomenar i detallar els seus directors i descriure els seus components anteriors i actuals és cosa d'un altre dia que sigui adient d'explicar-ho, sense el compromís de la manca d'espai.
Finalment, desitjar a aquesta formació, que continuïn els èxits després d'aquests 125 anys. Desitjar a tots els components de la formació una llarga i feliç estada en la cobla, partint de la base de que n'estan molt orgullosos de pertànyer-hi i compartir-ho. Octubre 2013

Escriu: Sebastià López -Caldes de Malavel

 

BUSCANT RESPOSTES...

AI noticiari d'lnfosardana de la Federació Sar-danista, comenten el cicle de concerts a l'Au-ditori. Se'n van fer set, i l'últim que va tancar el cicle fou el dia 20 d'abril.
Comenta que totes les cobles participants co-incideixen a assenyalar que l'aspecte musical ha anat bé i ha estat molt interessant. Peròen canvi les mateixes cobles també diuen que l'aspecte d'assistència de públic ha estat precari i alguna cobla diu, fins i tot, que esgarrifós.
Sobre aquest últim apartat, creiem que com moltes altres coses de la vida no hi ha un sol motiu que expliqui la falta de públic als concerts, sinó que és la suma d'uns quants motius. Jo hi dic la meva.
Encara que em cremin a la foguera diré que el nivell musical dels sardanistes no és massa alt. Majoritàriament parlant. Està centrat, bà-sicament, en sardanes balladores. Els que fem les programacions de ballades i aplecs, sentim les recomanacions habituals de "so
bretot que siguin balladores". Trobaríem que tenen la seva part de raó que vulguin sardanes excitants per a ballades i aplecs, peròque, paral.lelament, després anessin als concerts a escoltar música més culta i reposada. Però de manera genèrica no és així.
Un altre motiu pot ser que els complements que sovint s'afegeixen als concerts, com són músiques avançades, creatives, d'exploracions i mosaics variats, d'incorporació d'artistes aliens a la cobla, etc., no agraden a tots els sardanistes. Agraden molt als músics, això sí, i creiem que pot ser per dos motius: perquè, certament, gaudeixen amb nous experiments, però també perquè obren noves perspectives econòmiques per a les cobles.
Segurament que aquestes novetats propicien la incorporació de nova gent als concerts, però també segurament els fan menys atractius per a molts sardanistes habituals. Aixòés així.
Quan es diu que la sardana s'ha de modernitzar, també musicalment, i s'han de presentar propostes més arriscades i renovadores, els que som imparcials diem: si aquestes novetats serveixen per incorporar més joves i més ciutadans a la sardana, endavant. Però tenim dubtes que això sigui així. Comencem a tenir interrogants de si això esdevindrà realitat. Volem dir que les programacions tan noves i creatives veiem que no entusiasmen la parròquia tant com ens pensàvem i no ha estat el revulsiu per augmentar les assistències als concerts.
Un altre motiu podria ser que les persones que s'incorporen al món de la sardana són gent de cinquanta per amunt. I hi entren per cursets que fem entitats sardanistes i veïnals. I em sembla que els nostres monitors els ensenyen a ballar sardanes, però no els ensenyen a escoltar sardanes. Em penso que no els parlen gaire dels concerts, aquesta vessant tan important de la sardana.
Aquestes raons i altres que se m'escapen a endevinar, motiven aquesta minsa assistència als concerts de sardanes. Seria interessant que altres ments més preclares hi diguin la seva, a fi i efecte de trobar-hi, entre tots, les causes.
juliol 2013
J. Pomés
De la revista ROTLLANA num. 137. De l'Agrupació Sardanisya l'ideal d'en Clavé de les Roquetes



QUANT NO SON UNS , SON ELS ALTRES, PERÓ TOTS EN CONTRA DE LA SARDANA, VERGONYÓS AQUEST ESCRIT TRACTANT-SE D'ON VE.
Farien bé a no ofendre als sardanistes, i preocupar-se més de la seva sonada davallada.
Malgrat certes disculpes, que no sabem si son sinceres, el mal ja està fet, i ara comen-se'm a entendre més, el perquè de la nominació de la sardana com: Element Festiu Patrimonial de Catalunya, i no com: LA DANSA NACIONAL DE CATALUNYA. 3 d'agost 2011.

Dirigents de les JERC consideren que "la sardana és per clapar-se":
Tres dirigents de les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) i el seu ex
portaveu nacional, tal i com ha avançat la web informativa www.creuant.cat, han apuntat que
la sardana "és per clapar-se", al.ludint a l'avorriment que els produïa. Aquesta declaració s'ha
pogut veure al compte de twitter d'en Carles Caballero, de la direcció nacional de les
joventuts d'ERC. El comentari s'ha produït en el marc de la darrera edició de l'acampada jove
a Montblanc, durant el dissabte 15 de juliol.
L'acampada jove de les JERC és un esdeveniment que vol ser un punt de trobada festiu i
reivindicatiu de la llengua, la cultura i la nació catalana. En aquest marc s'hi programen cada
any diverses activitats representatives de la nostra tradició, com ara bastoners, bèsties de foc,
castellers i és clar, sardanes. La colla Maig, del Grup Sardanista Maig, amb la col.laboració de
la colla Tarragona Dansa, de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, hi ha participat
enguany per segona vegada consecutiva, amb una ballada al matí i una altra a la tarda.
Després de la seva intervenció de la tarda a la plaça Major de Montblanc, en Carles Caballero,
de la direcció nacional de JERC, ha comentat en una piulada (o tuit) que "la sardana és per
clapar-se". Aquesta opinió l'ha compartida el número 1 d'ERC a Martorelles, en Marc Candela.
També ha retuitejat el comentari en Rafa Boada, conseller nacional de les JERC i número 1 de
la candidatura municipal d'ERC a Badia del Vallès. A més a més, l'ex portaveu de les joventuts
d'Esquerra, Gerard Coca, ha seguit el fil afegint que estava a l'alçada del Tour de França, com
donant a entendre que ambdues manifestacions són pesades i avorrides. El Grup Sardanista
Maig també ha respost amb una piulada l'endemà de tot l'enrenou per lamentar aquestes asseveracions.

Així, durant tota la setmana posterior a l'esdeveniment hi ha hagut un nou creuament de tuits
i comentaris, alguns irònics, com per exemple si a partir d'ara hauran de tenir por de creuar-se
amb una colla sardanista pel carrer, i d'altres com "existeix un lobby sardanista". També s'ha
dit que "s'ha tret de context una cosa per a tirar merda sobre ERC-JERC" i d'altres frases
justificatives. Tot això sense oblidar que, com ha reconegut un dels implicats, s'ha hagut de
passar bona part d'un matí responent missatges.
De totes maneres, des de la comissió encarregada d'organitzar les activitats culturals ja han
expressat les seves disculpes al Grup Sardanista Maig i han manifestat que volen que tornin
l'any vinent. Fins i tot, el portaveu de les JERC, Gerard Gómez, ha trucat personalment a
l'enllaç del Grup Sardanista Maig que organitza l'activitat per remarcar que han estat unes
declaracions a títol personal i no com a JERC. En aquest sentit, els dansaires que van
participar a la ballada han expressat que l'activitat va anar molt bé i els comentaris dels
espectadors van ser molt positius. Fins i tot la intenció del Grup Sardanista Maig és donar per
acabada la polèmica i estan disposats a repetir l'activitat l'any vinent.
En aquest sentit, qui fou consellera de Benestar i Família, Anna Simó, ha estat present durant
l'actuació de la tarda a l'escenari principal de Montblanc i ha expressat el seu reconeixement
per l'exhibició de la colla Maig. Cal recordar que n'Anna Simó és persona filosardanista, com
demostra la seva presència a algun concurs de sardanes, com el de l'Hospitalet de Llobregat
del 2010 o recomanant celebrar la diada de Sant Jordi tot escoltant la sardana 'Rosa de Sant
Jordi', del mestre Fèlix Martínez i Comín.
Aquest incident recorda el que va protagonitzar també l'estiu passat el diputat del Partit
Popular (PP) Juan Soler, de l'Assemblea .

 

Comentaris a : L'agonia de la dansa més bella, i

Present i futur de la sardana.

Tot sovint llegim articles relacionats amb la sardana, mai s'havia escrit tant. Uns escriuen de bona fe per trobar solucions perquè el món de la sardana tiri endavant, altres fan pura demagògia del tema. Sembla que els rellisqui el fet sardanista.
Els dos escrits que seguixen són de la ploma del senyor Oriol, component de la cobla Sant Jordi, l'altre és del senyor Jaume Tarés (que també comentarem), és un pèl desgraciat i fora de to, sembla que té fòbia a la gent gran, als quals els diu vells. Senyor Oriol, gràcies a aquesta gent gran hi ha aquestes Entitats Sardanistes que diu que se'ls ha parat el rellotge fa 25 anys, vostè, com a músic, fa bullir l'olla.
Aquest tema generacional que planteja vol un tracte molt més seriós que com ho fa. Tingui present que el món i la societat han canviat, i aquest canvi es reflecteix en tots els àmbits de les nostres vides. Per tant no faci tants escarafalls dels vells que diu vostè. I si tan malament se sent d'haver de tocar sardanes o concerts davant de sardanistes d'avançada edat, ja sap el que ha de fer: anar-se'n de la cobla seguint els consells que dóna el senyor Jaume Tarés quan diu "perquè dos tibles, dos tenores, dos fiscorns, dos trompetes" . Quan les crítiques sobre la sardana ens vénen de fora o de gent que no està ficada en el món de la sardana, no en fem ni cas, perquè creiem que són uns ignorants sobre el tema de la sardana. Però en el cas que ens ocupa, no entenem que gent com vostè, que està dins d'aquest món i que a més a més es guanya les garrofes, pugui i s'atreveixi a escriure de la forma que ho ha fet. Vostè sap el que és la cultura popular? Sap el que són les tradicions d'un país? Sap que un país que no vetlla per aquestes tradicions es un país mort?.
Jo li demano disculpes per la manera que li he contestat, i penso que vostè hauria de fer el mateix davant aquesta gent gran i d'aquestes Entitats que, per cert, no se'ls ha parat el rellotge...

Com deia, l'altre escrit signat pel senyor Jaume Tarés, i que fa referència a l'escrit del senyor Oriol, aquí només dos petits comentaris: Pels disbarats que diu penso que vostè quan va escriure aquest article estava molt de broma. Ara resulta que vol enviar al pacte de la fam a uns quants músics de cobla, oi? Perquè si hem de fer cas del que diu de suprimir un tible, una tenora, un fiscorn, una o dos trompetes, i posats a dir disbarats perquè no suprimir el trombó i també el flabiol, ens quedem amb quatre gats a la cobla. Si us plau, una mica de serietat. Escriure no costa res, però en el cas de vostè perquè no si posa a fer aquesta reforma? No sabria per on començar oi ?. Si les solucions han de venir per el que ha proposat, estem ben arreglats. Hi ha una cosa que ha oblidat. Perquè no treure també el Director quan de concerts de sardanes es tracta (no de música per a cobla), potser en això estaríem una mica d'acord. Les Entitats Sardanistes que fan mans i mànegues per pagar una cobla d'onze o dotze músics, ja es deuen fregar les mans, perquè amb la seva proposta de llençar al carrer tants músics, no tindrien problemes econòmics. Si porta a bon terme aquesta proposta, que si que ho ha de fer,i mullar-se més que piulà, encara li faran un monument al bell mig del Parc de la Ciutadella. juliol 2011. jaume

 


L’agonia de la dansa més bella
Som a la plaça major de qualsevol poble de Catalunya. És diumenge, cap al migdia, i fa un dia
agradable, amb un cel net de núvols i amb bona temperatura. La cobla ja és al seu lloc, ben
col·locada damunt d’un taulat, i el flabiolaire, després d’avisar els seus companys amb uns cops
de tamborí perquè facin atenció, arrenca amb l’introit que inicia la primera sardana de la ballada.
Passades les primeres tirades, que serveixen als balladors per comptar els compassos i repartir
la sardana, és a dir, establir els moviments que s’hauran de fer per tal d’acabar de ballar alhora
que acaba la música, es comencen a formar les primeres anelles de dansaires.
La sardana té unes característiques especials que la fan única si la comparem amb les danses
tradicionals d’altres pobles. Aquestes característiques, exaltades a bastament per escriptors
catalans com Joan Maragall –de Maragall són els versos "La sardana és la dansa més bella / de
totes les danses que es fan i es desfan", que han fet fortuna–, Eugeni d’Ors, Josep Maria de
Sagarra o Josep Pla, són la democràcia, perquè ningú no està exclòs del cercle de dansaires; la
germanor, perquè els balladors es donen les mans i es miren les cares, i la combinació de seny i
rauxa, perquè, tot i que se salta al ritme de la música, cal estar contínuament calculant els
compassos i la manera de repartir els passos.
Tornem a la plaça del poble del començament, però, i acostem-nos una mica més als balladors.
Si ens hi fixem bé, veurem que no tenen els braços i els caps ben alts, ni les cames a punt per
saltar. Notarem, en canvi, que esbufeguen i ballen d’esma, sense ànims per fer botar tot el cos. I
és que la gran majoria dels balladors habituals de sardanes passen de la cinquantena d’anys i han
perdut l’agilitat de la joventut.
Una crisi desequilibrada
L’edat dels sardanistes pot fer creure que la dansa tradicional de
Catalunya viu les seves darreres hores com a fenomen viu i
popular. Certament, el futur de la sardana és poc esperançador i
la seva extinció progressiva sense remei serà un fet si no hi ha
aviat un relleu generacional efectiu entre els dansaires.
Les ballades de sardanes d’aquest final de segle tenen, però, una
peculiaritat interessant: mentre que els balladors són persones
grans, sovint velles, molts dels músics de les cobles actuals són joves, ben preparats
musicalment i moguts per interessos que tenen poc a veure amb actituds militants o simbòliques.
D’aquesta manera, es troben sovint, en un mateix espai, un conjunt de dansaires envellit i que no
ha pogut reproduir-se naturalment i una formació instrumental activa, amb membres joves que van
substituint els més grans.
El relleu generacional entre els músics de cobla va començar durant els anys 70. En aquells
temps, les cobles de Catalunya, sobretot les de les comarques del centre i del sud del país,
s’anaven envellint i, si no desapareixien definitivament, només aconseguien sobreviure amb
moltíssimes dificultats. Per resoldre aquest problema bàsic per a la continuïtat de les sardanes,
algunes entitats sardanistes van promoure la creació d’escoles on s’ensenyessin els instruments
característics de la cobla –tenora, tible, flabiol i tamborí–. Així, reclutant nens perquè fessin de
pedrera de coblaires, van néixer les cobles juvenils. Des d’aquestes cobles s’ha pogut impulsar
l’entrada de músics joves i ben preparats a les formacions més antigues i decadents que
necessitaven urgentment una renovació.
Actualment, la crisi de les cobles està del tot superada. El nombre de formacions en actiu és ara
d’unes 85 –el nombre exacte és difícil de saber, atesa la situació d’al·legalitat que tenen
majoritàriament–, repartides, sobretot, per la zona del litoral i del centre de Catalunya. Aquesta
xifra contrasta amb les poc més de 60 cobles que es calcula que hi havia a finals dels anys 60.
Una dada curiosa, que difícilment es pot relacionar amb una suposada expansió de la sardana pel
món, és l’existència d’una cobla a Holanda: la Principal d’Amsterdam.

Els músics de cobla que van sortint de les diverses escoles especialitzades han sabut trobar
noves funcions a la seva tasca d’interpretar la música de la dansa catalana més popular. Així, el
component ideològic deixa de ser el motiu principal a l’hora de formar part d’una cobla.
Actualment, els aspectes lúdic, econòmic i estrictament musical solen estar per damunt del
patriòtic.
Però en l’àmbit musical de les sardanes no només es van substituint els instrumentistes. La
música per a cobla té en els nostres dies una gran vitalitat i de dia en dia apareixen nous
compositors, tant de sardanes com d’altres obres per a concerts, que ajuden a ampliar el
repertori.
Musicalment, es fan estudis científics també, per tal d’intentar aconseguir que els instruments
artesanals de la cobla vagin assolint un grau de perfecció en l’afinació i en el mecanisme. Destaca
la feina que fa el doctor Joaquim Agulló al Laboratori de Mecànica i Vibroacústica de la
Universitat Politècnica de Barcelona. El doctor Agulló fa anys que estudia la tenora, en
col·laboració amb instrumentistes destacats.
La sardana: dansa sense funcions
Si en l’àmbit musical el món sardanista té una continuïtat
assegurada gràcies a les cobles juvenils que van formant músics,
entre els balladors no hi ha hagut el canvi generacional necessari
per a la supervivència de la dansa. La sardana ha de ballar-se
espontàniament, sense imposicions de cap mena i sentint el plaer
de ballar-la. Aquest plaer, però, només es pot aconseguir quan
ballar sardanes significa alguna cosa, quan té un sentit més enllà
del fet de donar-se les mans i puntejar al so d’una música
determinada. Actualment, la sardana no té unes funcions
clarament definides. Les necessitats socials que cobria abans ja
s’han superat en els nostres dies o han passat a ser cobertes per
altres manifestacions, diferents del sardanisme.
Fent un breu repàs històric, cal situar durant la Renaixença el moment en el qual la sardana es
converteix en la dansa nacional de Catalunya. L’afecció a la sardana, des de mitjan segle XIX, és
una conseqüència lògica de les influències romàntiques que es van viure a l’època. La Renaixença
va ser un moviment que es derivava, en part, del romanticisme europeu i que, com a tal,
defensava una revalorització de l’expressió de la tradició popular i el redescobriment del folklore.
Així, tot i que l’origen de la sardana es troba a l’Empordà, es va anar estenent la seva influència
per tot el Principat, ateses les seves característiques formals úniques, i gràcies a l’impuls dels
intel·lectuals i els políltics catalanistes, que veien en la sardana una forma genuïna d’expressió
popular.
La sardana, tal com es coneix actualment, és el resultat de les reformes que hi van introduir, dins
del context de la Renaixença catalana, els empordanesos Pep Ventura –en l’estructura i en la
disposició instrumental– i Miquel Pardàs –en la coreografia–.
Durant el primer terç del segle XX –amb la tasca de popularització de les tradicions promoguda
pels emergents ateneus, casals i associacions culturals diverses–, la sardana va arribar a tots els
punts de Catalunya de manera estable i va deixar de ser un acte esporàdic i poc participatiu. A
les festes majors es programaven ballades habitualment i es van començar a celebrar aplecs i
concerts, al mateix temps que es constituïen associacions de foment de la sardana i naixien
noves cobles, ja no només empordaneses.
La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va aturar tot el procés que s’havia engegat anteriorment i
la victòria franquista va suposar un genocidi cultural per a Catalunya. Els símbols catalanistes van
patir una repressió sistemàtica i les entitats dedicades a fomentar la sardana van ser clausurades
o es van haver d’integrar en els organismes oficials. El règim dictatorial marcava les directrius de
la nova "cultura regional" i les sardanes es presentaven com una curiositat de "sano
regionalismo".
A partir de 1945, però, i aprofitant la permissivitat del règim franquista en el camp de la cultura
popular, la sardana es va convertir en un símbol públic de la identitat nacional catalana
perseguida.
A més a més, cal tenir en compte que molts dels balladors de sardanes
tenien en la dansa l’única possibilitat lúdica a l’abast.
La decadència actual
El retorn de la democràcia va implicar un nou panorama social i polític. En aquest context, la
sardana no va fer una adequació dels seus valors a la nova situació; des de llavors ha anat
quedant desplaçada dels interessos de la societat actual i del seu jovent. Evidentment, prendre’s
avui la sardana com un acte de catalanisme resistent nostàlgic queda lluny de qualsevol posició
racional. El caire lúdic de la dansa també ha perdut valor perquè les possibilitats d’esbargiment
són ara moltes i molt diverses i perquè la imatge de la sardana està molt estretament vinculada a
cercles catòlics i a una ideologia política catalanista i conservadora.
Aquesta imatge és força
contrària a la que connecta amb la majoria de joves catalans.
La revifalla entre la joventut de tradicions com ara els castells no és equiparable a la que podria
viure la sardana en un futur immediat. I és que el món casteller és una combinació de cultura
popular i d’esport, on la competició, el risc i les capacitats físiques i mentals dels participants
determinen l’èxit de l’esdeveniment. En definitiva, té un component d’espectacle que la sardana no
pot oferir.

La mínima tasca de promoció de la sardana que fan les associacions de cultura popular és del
tot contraproduent i parteix d’un plantejament erroni: per més que a les escoles s’ensenyi els nens
a comptar i repartir les sardanes, si aquests nens no troben un sentit –inexistent, de fet– a l’acte
de ballar-les, no continuaran fent-ho quan siguin més grans.
Algunes entitats, com les colles sardanistes, lluny d’apropar la dansa catalana a la gent, la
distancien encara més, convertint-la en una dansa artificial, digna de ser observada però no
ballada, catalana però no viva. Les colles sardanistes pretenen que les sardanes que ballen
tinguin una perfecció formal i estilística més pròpia d’un museu de folklore arqueològic que no de
la plaça d’un poble de Catalunya.
La sardana en els nostres dies pateix una decadència entre els seus balladors perquè
ideològicament queda fora del context actual. No és possible que segueixi viva entre el poble
perquè no té unes funcions clares i específiques. Només sobreviu perquè algunes persones
–cada vegada menys i més velles– s’entesten a mantenir-la, tot i que el seu gest és del tot

anacrònic i nostàlgic. A mig termini, poca gent sabrà comptar i repartir les sardanes i el fet de
dansar-les quedarà reduït a cercles petits i associacions o entitats que l’exhibiran com una dansa
més, potser la que ha tingut una vida més intensa i atzarosa, d’entre les moltes altres que formen
les tradicions oblidades per la majoria de catalans.
Oriol Gibert i Fortuny
Periodista
. juliol 2011.


Present i futur de la sardana
Fa uns anys es va celebrar els 150 anys de la tenora, aixi com 150 anys de la reforma de la cobla i de
la sardana.
No hem correspon fer història, doncs ja hi han prous tractats especialitzats sobre els origens de la
sardana i sobre el passat, les èpoques de prohibició i les èpoques de glòria, tant sols vull seguir la
evolució dels darrers anys i parlar del futur que opino li espera a la sardana.
Vaig trobar una web de la revista de l'Hospital de la Vall d'Hebron, on hi havia un article signat per Oriol
Gibert i Fortuny (article que m'he permès transcriure integrament a la meva web) que s'anomena
"L'agonia de la sardana", titol que d'entrada no deixa gaires esperances del que s'espera de la lectura
del seu contingut.
Aquest article, la lectura del qual recomano per la seva riquesa en el redactat pel seu realisme del
contingut, el podriem catalogar de "catastrofista" sino fós perque en el fons està carregat d'una bona
part de realisme.
Si a la dècada dels 70's la sardana estava en el seu moment més alt de la història malgrat el escàs i/o
nul esforç de les institucions públiques, a la dècada dels 90's i inici del mil.leni que hem encetat,
podriem catalogarla com la pitjor d'aquests darrers 150 anys malgrat el petit esforç que ara fan les
institucions.
La realitat és la següent: Si anem a una ballada de sardanes a qualsevol plaça o a qualsevol aplec, la
mitjana d'edat dels balladors és de 50 i tants anys i dificilment trovarem algú "menor" de 40 anys i si
prenem com a referència els concursos de sardanes, tot i que aqui si que es pot trobar joventut, també
és cert que cada vegada es redueix el nombre de colles infantils, jovenils i grans, mentre que
augmenten les colles veteranes. No hi ha dubte que existeix una "crisi generacional" i no hi ha relleu
I què diriem dels dirigents de les entitats sardanistes en general ???
Doncs, que tant els de les entitats organitzadores de ballades com els de les colles sardanistes, son
els mateixos que hi havia fa 25 ó 30 anys enrera, apenes hi ha jovent que prengui el relleu d'aquestes
persones:
Per una banda, vull elogiar a aquests dirigents "històrics", perque gràcies a ells que posen el seu esforç
de temps, fisic i adhuc econòmic de la seva propia butxaca en moltes ocasions amb la única satisfacció
de la feina feta, repeteixo, gràcies a ells es mantenen unes Entitats que propaguen el sardanisme d'una
manera u altra i sense ells a bén segur moltes d'aquestes entitats haurien desaparegut.
Pero per un altra banda, els haig de tatxar de "conformistes" i de "manca d'innovació". No han aportat
noves idees al respecte de la sardana. Calen idees revolucionàries. Encara estem anclats en el passat.
Es va parar el rellotge a la dècada dels 60's i 70's i vivim del record de fa 150 anys.
Els primers que van aportar el seu gra de sorra per fer la sardana més popular, van ser el grup musical
"Los relámpagos" a la dècada dels 60's, en que van fer uns arranjaments de dues sardanes "La Santa
Espina" i "Nit de llampecs", adaptades al conjunt musical, substituint la tenora per la guitarra elèctrica i
afegint percussió, entre altres. Aquest conjunt, va dur la sardana a les discoteques i la va fer popular,
pero no va tenir el suport dels sardanistes ni tampoc ningú que continués la seva tasca.
El següent que va donar un pas innovador a la sardana a finals dels 80's, va ser en Santi Arisa amb la
seva "Sardanova", pero aquesta no va quallar. Motius ?
- Es podria alegar que la seva innovació duia un cost addicional ja que a més de la cobla s'havia de
contractar una orquestra, en aquest cas "Els Lacatans" i aquest sobrecost no era assumible per les
entitats organitzadores.
Entenc que aquest argument no és vàlit, ja que tampoc va sorgir una competència o una imitació, i els
sardanistes no vam saber aprofitar aquesta "cunya" que va posar en Santi Arisa i que podia donar un
gir a la sardana. Tampoc les cobles van fer l'esforç en innovar, i perquè ?, si els sardanistes sempre
paguem... Si volem una cobla, l'hem de pagar i algunes cobles a preus desorbitants... No, les cobles
tampoc van ajudar a la innovació de la sardana.
present i futur sardana http://www.terra.es/personal/teresj/pagines/pif.html
1 de 2 06/07/2011 9:22
tampoc van ajudar a la innovació de la sardana.
Els darrers que han fet un esforç per innovar la sardana han estat la Cobla Contemporània: Si, aquesta
cobla ha transformat la sardana en espectacle, a fet arranjaments de melodies conegudes per
adaptar-les a sardanes, han substituit en ocasions l'instrument per la seva propia veu, han baixat de
l'entarimat i han fet el seu propi ball al mig de la rotllana, en resum, han participat de la sardana
juntament amb els sardanistes. Tot això sense un cost adicional de la cobla. Esperem (sense gaires
esperances) que altres cobles facin quelcom similar i animin una mica la sardana.
A aquestes altures, el lector es preguntarà: - Jaume, tu que tant critiques... què hi faries ?
- En aquest punt, podria respondre amb un altra pregunta o donar solucions susceptibles de ser
criticades pels demés. Per tant, la resposta no és tancada, sino oberta, com oberta al jovent hauria de
ser el disseny de la sardana del Segle XXI.
En primer lloc, abans de respondre ens hauriem de fer moltes preguntes:
Respecte a la cobla:
* S'ha de mantenir la estructura de la cobla de fa 150 anys ?

* Hem de mantenir els mateixos instruments ?
* Perquè no té cabuda un saxo, una bateria, una guitarra elèctrica o un orgue electrònic ?
* Perquè duplicar les tenores, els tibles, els fiscorns i les trompetes ?
* Perquè onze musics ? No farien el mateix mitja dotzena ?

Respecte a la sardana:
* Perquè ha de tenir 10 tirades, o 7 tirades ? Podrien ser 3, 4 ó 5 tirades...
* Perquè s'ha de comptar la sardana ? No comptem pas quan ballem un pasdoble, un tango o un vals,
simplement parem de ballar quan es para la música
* Perquè s'ha de ballar en rotllana ? No pot ser en parella ?
* Perquè només hi ha dos pasos: curts i llargs ?

Aquesta llista no és limitativa, sino indicativa i segur que conté més d'un disbarat, perque si fesim tots
els canvis que apunto, llavors no seria una sardana, sería un altra cosa diferent. Es tracta de fer un
"brainstorming" que dirien els americans (tormenta d'idees que diriem en català) i d'aquestes
idees/disbarats a bén segur sorgiria una sardana innovada que tingués una acceptació popular que tots
busquem.
De l'unic que estic convençut, és que si ens empenyem en conservar la sardana tal i com és avui en dia,
sense innovacions i únicament "resistint fins a l'agonia" que proclama en Gibert, al final només
quedarem quatre nostalgics de la sardana i per poderla veure ballar haurem d'acudir als "coros y
danzas de la sección femenina"
Entenc que aqui no val a dir: - que vagint fent, que si surt bé ja m'hi apuntaré - Aqui cal "mullarse" i
mullar-s'hi tots, des de els dirigents "històrics" als qui repeteixo la meva admiració, fins al jovent que han
de ser els més implicats en confeccionar LA SARDANA DEL FUTUR.
Jaume Terés
.
juliol 2011

 

25è ANIVERSARI

GRUP SARDANISTA "TOT BELLVITGE"
La cobla Vila d'Olesa en concert. La gran exposició d'aquests 25 anys. La primera autoritat Municipal l'Alcaldessa senyora Núria Marín recolzant els actes dels 25 anys. El senyor Xavier Forcada, autor de la sardana 25 anys a Tot Bellvitge (estrena). Del dinar de germanor:l'hora dels reconeixements.
DESDE AQUESTA PLANA, LA NOSTRE ADMIRACIÓ PER LA TASCA DEL GRUP SARDANISTA "TOT BELLVITGE". GRÀCIES.
La primera autoritat Municipal, la senyora Alcaldesa
CLIQUEU LES IMATGES.

Han passat 25 anys, qui ho diria, sembla ahir que vam començar amb una sabata i una espardenya. Ho vam fer amb unes ganes enormes, però amb un coneixement molt escàs del que significava et mon de la
sardana.
Molt aviat vam descobrir que (com en qualsevol branca de la cultura popular) no tot el mon era bo i que tenies que vigilar amb qui et jugaves els quartos.
Ja hem dit que hem tingut moltes ganes de treballar i això ens va portar a fer diferents coses relacionades amb la cultura de la nostra Ciutat, però mai vam deixar de banda les sardanes. Durant aquest 25 anys sempre hem fet cursos d'ensenyament de la sardana. Ho hem feta Esplais, Casals de gent gran, Associacions de ve'ins, Escoles, al Nostre
local, etc.
Ens hem diversificat fins a la sacietat assistint a Aplecs, Ballades, Trobades de Colles Veteranes, Concerts, etc., no hem parat.
Ara hem volgut celebrar aquests 25 anys amb diferents actes durant tot l'any. Acabarem el dies 13 i 14 de novembre, però ja advertim que l'any vinent celebrarem el nostre 26è aniversari, amb tant força o més que aquest any.
Continuarem festejant i treballant, com sempre, pe lmon de la SARDANA.
No seriem justos si no agraíssim als nostres companys de GRUP el haver arribat fins aquí. Gràcies amics i amigues pel vostre esforç.
A l'hora dels agraïments no podem oblidar l'Ajuntament de la Ciutat, la Generalitat, la Diputació i al ventall de Partits polítics de la nostre Ciutat. També a tots els Comerços, Caixes d'Estalvi, Associacions de Veïns, Comissió de Festes, Fundació i Escola Joan XXIII i com no a la Coordinadora Sardanista de l'Hospitalet.
Per més que nosaltres som pencaires, l'ajuda de tots ens ha permès tirar endavant. Gràcies a tothom. novembre 2010.

**********************************************************

Sempre sumar, mai restar...

En Pep Ventura quan va modificar la cobla, va sumar, i va introduir-hi més instruments. La va modernitzar de tal manera qué avui en dia encara té validesa.
Però l'afany mal entès d'alguns directors (que mereixen tots els meus respectes) han fet un pas enrere i ha restat.
Ja fa temps que un director d'una cobla de prestigi va prescindir de l'introit del flabiol en els concerts. Tot seguit s'hi va afegir una de les primeres cobles de Girona, i també una de Barcelona. L'argument és que si hi ha director no fa falta introid. Molts de nosaltres pensem que més aviat ho han fet per justificar la seva presència. Hi ha una prestigiosa cobla de l'Empordà que no porta director o, millor dit, el director està tocant com els altres músics.
Ens preguntem: Fa falta director per tocar sardanes de concert en un esnenari ?
Hi ha quelcom diferent a l'hora d'interpretar una sardana amb director o sense ?
Ara caldrà que els que no estem d'acord amb aquesta alteració de la cobla, ens ho pensem dues vegades abans d'anar a concerts on això passa. Com que si hi anem no ens podem posar a xiular per mostrar el nostre desacord, doncs optarem per no anar-hi.
Per un altre costat, qué passa si l'entitat que contracta la cobla vol que es faci l'in-
troit ? Suposo que aquestes cobles han de ser flexibles, perquè a la fi qui paga mana.
Segurament els més intel.lectuals, els periodistes relacionats amb el món de la cobla
i els que es creuen que en saben més, diran que aquest escrit està mancat de continguts. Tindran, suposadament, mil raons per rebutjar-lo, però jo els hi dic ja ara que aquesta opinió meva està fonamentada i la comparteixen molta gent consultada. La majoria no
està d'acord a suprimir l'introit. Si es fes una enquesta, estic segur que es confirmaria
aquest desacord.
Finalment, m'agradaria respostes dels que no estan d'acord amb mí, però que fos d'una manera educada i sense fer servir els tòpics de sempre, que estan molt sentits, de que som carques, retrògrads, d'una altra galaxia... Tot en nom de la suposada renovació.
Em sembla evident que tots els punts de vista són dignes de tenir en compte, perquè la veritat i la raó està molt lluny de tenir-la algú de manera absoluta.

 

CURIOSITATS.

Per motius de feina vaig anar a visitar el meu amic Rafel.
Truco a la porta m'obre i se'n va corrents cap el menjador. Me'l trobo dinant i escoltant música, (per a mi malsonant). Dedueixo que, per la seva estridència és música tocada per una cobla de sardanes. Fins aquí tot normal, però em fixo en el que està menjant, un plat de pops amb ceba, que per la seva aroma no han passat per la cadena de congelació.
Intento preguntar, però amb un gest ràpid, tot posant-se un dit als llavis em diu que calli. I em disposo a escoltar aquella música i a observar com es menja aquell plat de pops d'una manera molt cerimoniosa.

Al cap d'un instant s'acaba la música i també els pops, i per fi em diu: Parla...
-Bé, jo venia per parlar de feina, peró més val que em diguis el perquè d'aquests pops i la música que escoltaves.
-Era suposadament una sardana ,(segons el seu autor), i com que li faltava el ritme clàssic de la sardana (allò de “tot son pops”) doncs jo li posava amb aquest plat .
Anant cap a casa i pensant amb les extravagàncies del meu amic, vaig arribar a la conclusió següent: En el món de la sardana no tot són flors i violes, hi ha compositors, directors i cobles, que no dubten a capgirar-ho tot, per suposadament és parli d'ells, encara que sigui en contra de les essències de les nostres tradicions. Compositors que anomenen sardanes a músiques estranyes que no tenen res a veure amb les sardanes de sempre. Directors que es mengen instruments de la cobla. Cobles que, per falta de inventiva i sentit comú, toquen música de fora de casa nostra a ritme de sardanes. Sardanistes que s'esvaloten i gesticulen quan no estan conformes com en l'última edició de la Sardana de l'Any, quan va guanyar la sardana "AL MESTRE PUIGFERRER" del compositor i músic Josep Coll i Ferrando. D'altra banda, hi ha sardanistes que moltes vegades han aixecat la veu denunciant la poca i mala difusió del nostres mitjans (Radio i Televisió) envers la sardana. I una vegada que TV3, en el Concert d'Any Nou, decideix programar un concert del tot nostre, amb l'orquestra Simfònica de l'Empordà i la Principal de la Bisbal, ningú n'ha fet ressò.
Tot plegat sembla una olla de grills. De vegades, n'hi ha per llogar-hi cadires de certs escrits habituals al Diari Avui, on s'hi diuen molt sovint ximpleries amb un to tan sarcàstic que ofèn a la majoria dels sardanistes amb quatre dits de seny.

gener 2010.

 

En el marc del Saló de Filatèlia de Barcelona, que es celebrarà a l'Avinguda de la Catedral entre els dies 15 i 18 d'octubre, enguany tindrà lloc la presentació d'un segell dedicat a la sardana

Crec que és prou important per una dansa i cultura que sovint són ignorades, que la sardana s'immortalitzi en un suport (el segell) que passarà a formar de milions de col.leccionistes de tot el món. Malgrat que els segells han deixat de ser uns elements habituals en les correspondències, substituits pel franqueig automàtic o els correus electrònics, la filatèlia continua éssent un referent per a moltíssima gent.

Les Cobles Sabadell i Sant Jordi Ciutat de Barcelona, i la Colla Violetes del Bosc seràn, entre altres, protagonistes d'aquest event. De fet, és la Colla Violetes del Bosc la imatge del segell.

 


Del programa del 41è Aplec de la Sardana d'enguany de les Roquetes, signat per Jordi Margarit, Periodista.

QUI POT MÉS?

Faig clic al Google, li demano al més savi dels internautes que m' ofereixi imatges del Parc de la Guineueta. Per als que no som de ciutat, convé situar-se, xafardejar sobre el lloc del qual vull parlar. Sé que aquest any els de Les Roquetes, hi organitzen el mega-aplec número 41. La meva intenció és mirar el conjunt del Parc i trobar referències dels anteriors aplecs.
Ja hi soc. Veig plànols de l'ajuntament, verdor, una edificació que sembla una font prou maca per cert, anuncis de concerts, músics tocant el saxo, arbres que identifico com a desmais o assimilats, ei! un logotip fet a partir d'una rotllana sardanista i... no pot ser, no hi trobo cap més foto dels anteriors aplecs. Clico el logotip que he trobat i em porta a un blog d'un regidor de districte que parla de l'edició passada de l'aplec. Això és molt pobre, ben poca casa sobre la munió de persones que any rera any, participen d'aquesta tradicional ballada del mes d'octubre. Això em fa pensar una vegada més, que potser els primers que no fem tot el que podem per esbombar les nostres coses, som nosaltres mateixos. Intemet, les tecnologies TIC, arrosseguen gran quantitat de persones, de gent jove sobretot però moltíssims adults també, on hi ha la llavor de continuïtat i creixement de les nostres coses. l les sardanes formen part de les nostres coses. Mireu, no sé pas la clau que fa aparèixer determinades informacions a la capçalera del Google, però hi ha maneres d'aconseguir-ho i maneres que no costen un cèntim. Només cal pensar-hi. Inundant d'imatges i referències sobre sardanes, aplecs, entitats, cobles, partitures, potser provocarem -no sé si ho aconseguirem-, repeteixo, potser provocarem l'interès. l del que es tracta és de provocar.
Així ho fem a la Primera Pedra de RAC 1:provocar. Encara que pocs hi creien. Pensaven: Tant d'hora! Cap de setmana! Sardanes a una ràdio privada? Això que ho faci la pública! Doncs més de noranta mil persones, ens segueixen els dissabtes i diumenges.
No hem de tenir manies. Millor dit "no podem tenir manies", els que per una raó o altra, ens agraden les nostres coses i els de Les Roquetes sou d'aquests, ens toca provocar. Inundem Internet, recerques, blogs, facebock, han de vessar d'imatges i comentaris. Provoquem i, a veure qui pot més!.

Cal felicitar al senyor Margarit per l'encert del seu article. Els sardanistes sempre ens conformen amb tot, no fem sentir la nostra veu com caldria, i la majoria ens quedem impassibles quan ens treuen d'antena un dels millors programes de sardanes com era "So de Cobla", som indiferents als programes de sardanes poc encertats de les nostres emissores públiques, i no parlem del programa Nydia que era eminentment sardanista. Tal com recomana el senyor Margarit, nosaltres intentem inundar Internet amb la nostra modesta pàgina. Es cert que hi han moltes pàgines a Internet que parlen de sardanes, però encara n'hi haurien de haver més. octubre 2009.

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

QUO VADIS?
Fa temps que observo que el camí de la sardana és... no sé, potser diria erràtic. Crec que s'està jugant amb la nostra bona fe que tot s'hi val; diria que ens volen canviar els gustos per la nostra música i també per la cobla.
Actualment, quan vas a escoltar un concert on s'estrenen sardanes, has d'anar predisposat a passarho, amb sort mig bé i amb no tanta sort bastant malament, ja que segons quins programadors i autors hi intervinguin sembla que no ens vulguin fer passar per un camí fàcil i planer, sinó que et fan passar, vulguis o no, per una drecera una mica perillosa. A mi ja m'estaria bé anar per una drecera o un trencall, si això comportés gent nova a la sardana i que, a més, els músics fossin reconeguts per aquesta gent nova i jove, com uns grups musicals que els fan patxoca i els tramet trempera per passar una vetllada molt xufa. Però veig que més o menys sempre som els mateixos i vulguis o no ens trobem ficats al mig d'aquesta drecera i no ens toca altre remei que aguantar.
Però es nota que molta gent fa cara de pomes agres. A les estrenes de sardanes, encara hi ha una barreja força interessant, però les estrenes de l'apartat que en diem música de cobla, aquestes músiques actuals tan tècniques, la majoria de les vegades és un petit martiri. Saps el començament però no saps el final i veus que per molt que s'hi esforcen director i músics perquè agradi, la majoria de les vegades no ho aconsegueixen i se't pot fer etern.

I si la peça és d'allò que en diuen per encàrrec aleshores la cosa pot arribar a nivells veritablement perillosos perquè, també de manera genèrica és clar, acostuma a passar que són compositors que no coneixen a fons la cobla i el resultat és un autèntic nyap. lla prova la tenim que aquestes obres no es programen gairebé mai més.
En aquests casos, jo em pregunto què hem de fer nosaltres. Se suposa que tenim dret a expressar la nostra opinió. No pot ser que per cortesia ho haguem d'aplaudir tot. Anys enrere quan unes obres o uns autors no agradaven, hi havia grans controvèrsies i fins i tot s'arribava a grans bronques. Jo no vull pas això, però sí que crec que un bon i respectable silenci, seria una bona manera de protestar i així molts compositors potser s'adonarien que volem que la seva inspiració sigui més del cor i no tant de la tècnica.
Crec que hem de mirar de fer tornar les sardanes i la música per a cobla pel camí natural i deixem-nos de dreceres. Hom podrà dir que contra gustos..., però escolto moltes opinions i som moltíssims els que pensem així. Jo animo a fer que siguem valents i mirem de fer visible el resultat del nostre gust: si ens agrada, aplaudim. Si no ens agrada, quan ensenyin la particel.la o surti el compositor a saludar, és el moment de fer un verdader mutis i res de fer aplaudiments d'aquells que fem gairebé de rutina. Res de gentileses. És la millor manera de dir que no ens ha agradat.

DE LA REVISTA ROTLLANA Nº 121, DEL MES DE JUNY. EN PERMÍS EXPRÉS DEL SEU AUTOR EL SENYOR TOMÀS MOYA.

El nostre comentari: Que està pasant en el món de la sardana?. Aquest escrit ha estat contestat d'una manera ràpida i amb les floritures de sempre, per part del autor de "Toc de Cobla del diari avui corresponent al dia 8 de juny d'enguany, que també reproduïm més avall. I com diem sempre que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Està clar que uns tenen la força dels mitjans, de certes institucions i federacions, i actuan de manera que sembla que només ells en tenen la veritat de tots els problemes del món de la sardana. Altres tenen molts pocs de mitjans per expressar les seves ideas, i també són dignes de tenir en compte. jaume

L'ESCRIT DE REFERENCIA...

No per a sardanistes
JOSEP PASQUAL
Alguns membres de les faccions més extremistes del sardanisme, en una mena de competició de "a veure qui la té més grossa" (la passió per la sardana, esclar), proposen als fórums propis que als concerts de cobla no s'aplaudeixin les obres que no siguin del seu gust, cosa que més o menys significa: les que no s'acullin als cànons festius o al romanticisme clàssic. Apostar per la castedat i la inviolabilitat pot ser una via, però posar bastons a les rodes de l'evolució té el risc que, de tanta protecció, la sardana s'ofegui en la cotilla del seu gloriós passat. Contra gustos no hi ha disputes, però es fa curiós que l'opció sigui no aplaudir les novetats: és tremendament més còmode no anar-hi quan es programin. Fins i tot, més sa,
Per sort, la vida artlstica de la cobla i la sardana actuals és molt més inquieta i això genera camps d'expressió diversos en què tothom troba la seva àrea Així ho entenen íes Joventuts Musicals de Sabadell, que demà al vespre proposen en la seva cita coblístlca del Festival Internacional de Música un programa basat en obres d'ampli ventall estètic i reconeguda solvència artística encarregat a la cobla Mediterrània. l'obra per a guita"" i cobla D'ací, d'allà, Dalí, de Joan Lluís Moraleda; la Simfonieta concertant, de Joan A. Amargós, per a cobla, violi, violoncel i piano; l'obra per a cobla i percussió llatina Echu mingua, d'Esteve Molero, i la Fantasia sobre temes hongaresos, de Franz i Hans Doppler, per a cobla i dos flabiols, oferiran moments d'esplendor per a l'evolució de la música de cobla amb solistes com Jordi Codina, Isabel Gregori, Bernat Castillejo, Roger Soler, Manel Martinez i Jordi Viiaprinyó. Cap sardana i moltíssima música. Una perla per als sentits d'accés restringit a melòmans sensibles que es deixin enamorar per les noves aportacions


El comentari: O sigui que per vostè totes aquestes noves aportacions són bones i s'han d'aplaudir. Deixi'm dir-li que està completament equivocat,
Si agraden sí que aplaudirem, però si no, no aplaudirem i, fins i tot, si convé, ho criticarem.
Com es pot creure vostè que tot allò nou hagi de ser de qualitat... Aixó no és posar bastons a les rodes, i a més a més qui és vostè per dir que en aquets concerts no hi anem? Aquí no hi ha extremisme de cap classe, més aviat sentit comú.
La conservació de la nostra dansa no passa pel extremisme de vostè.
Li aconsellem que deixi aquest to sarcàstic que de vegades el caracteritza, no mengi tantes ametlles amargues, que la vida és bella home...
De la seva faceta de crític musical, nosaltres preguntem que com a tal, vostè deu tenir algun "doctorat" en composició, harmonia, director de orquestra o altres títols que el puguin acreditar com a crític musical perquè pensem que sols pel fet de saber llegir una partitura o haver tocat la tible (sempre de segon) no n'hi ha prou.
Sàpiga que no hi ha res personal envers vostè, però és que els seus escrits no els comparteix tothom, i això fa que vostè
no tingui la veritat absoluta en res. De fet, la veritat absoluta no la té ningú.
juliol 2009

 

ON ÉS L’INSPIRACIÓ.
De vegades escoltem sardanes (si és que són sardanes) on s'hi troben melodies de Jazz, de Pel·lícules , i de no sé què. I ens preguntem, on és la inspiració del suposat compositor. Avui en dia amb les tècniques que hi ha costa ben poc agafar un ordinador amb uns programes concrets i discs de diferents músiques i a treballar, i així surt el que surt que fa mal a les orelles, i ens esgarrifem que en vulguin dir sardanes. I no parlem de les sardanes per encàrrec de pagament, que, el suposat compositor davant d’uns quants bitllets s’inspira... Volem dir que en el mon dels compositors de sardanes a vegades hi ha molta entremaliadura. Conec un compositor que sempre porta a la butxaca un pentagrama petit en forma de bloc, quantes vegades l’he vist agafar el bloc, tot caminant, al cotxe i fins i tot al tren començar escriure unes notes, que desprès a casa
amb el piano començarà a desglossar. maig 2009.
A VEGADES LES NOTÍCIES...
Aquests dies està circulant una notícia en la qual diu que Catalunya Ràdio ha baixat els índexs d’audiència, i que un grup polític vol demanar o ha demanat el cessament del senyor Sarsanedes. Els sardanistes no en tenim cap culpa d’aquesta davallada, perquè tots sabem que el Sr. Sarsanedes va eliminar el “So de Cobla” (el millor programa de sardanes d’aquesta emissora,) de la graella adduïen que no valia la pena perquè no tenia la suficient audiència, per altra banda l’únic programa de sardanes que fa aquesta emissora no té cap interès per la majoria dels sardanistes ni per ningú. Que pensi el senyor Sarsanedes que si no hagués tret un programa com “So de Cobla”, i el programa “Mans” fos més interessant, potser tindria uns quants o molts oients més. No oblidem que el programa So de Cobla es pot escoltar per Internet, i que alguns sardanistes egoistes diuen que ja esta bé, oblidant als milers de oients que no tenen ni volen Internet, de vegades per qüestió de despeses que, potser no es poden permetre. maig 2009
REALITATS
Pels que no volen entendre que la sardana esdevé viva, pels indiferents que la volen ignorar, pels que no volen que la sardana sigui declarada com a dansa nacional de Catalunya.
Aqui teniu unes dades:
Per aquest mes de maig de 2009 hi han compatibilitzats:
47 Aplecs – 182 Ballades – 16 Concerts - 9 Concursos.
Tot això amb l'esforç de moltes entitats que treballen d'una manera altruista perquè la sardana tingui una continuïtat que la majoria de sardanistes volem.
maig 2009
Encara més sobre Pequin
Els símbols
Aquesta diada de Sant Jordi 2009 amb tants símbols, la rosa, els llibres, les senyeres..., m'ha vingut a la memòria l'escrit del senyor Lluís Subirana a la revista SOM núm. 275.2008 amb el títol Sardanes a Pequin. Em quedo amb una frase del seu extens i innecessari escrit, que diu:
“I si, és cert que no poguérem enarborar la senyera, que estava perfectament ubicada en el cor dels 57 expedicionaris presents”. Senyor Subirana, així per vostè els signes de la identitat del nostre país no compten, oi ? El seu escrit sembla una justificació d'un fet que no havia d'haver passat, està clar que d'alguna manera s'ha havia de defensar l'anada a Pequin amb despeses més o menys subvencionades per cadascun . 23 d'abril de 2009

Ser o no ser. De Tomàs MoyaDe Tomàs Moya
Pels voltants de les festes de Nadal, vaig escoltar per Catalunya Ràdio, dins del programa mal anomenat sardanista MANS, el senyor Josep Pascual dient que al món de la sardana li faltava donar un cop de geni i d'imaginació per renovar-se i millorar el seu ser o no ser. I va posar com a exemple un programa que preparava TV3 Els Pastorets del Segle XXI. Jo no sé si ell havia vist abans l'obra, perquè aquest comentari el va fer abans de l'estrena.
Aquest comentari jo diria que el va fer aquells dies que la Televisió de Catalunya preparava la seva programació, per poder omplir un grapat de dies, anar fent audiència i força euros amb els patrocinadors. Suposo que la seva intenció era fer aquesta comparació amb el món sardanista al qual els mitjans informatius dels estaments no donen cap possibilitat que la sardana entri a casa nostra, com una cosa pròpia que és.
Però la veritat és que després de veure Els Pastorets, no voldria per a la sardana un canvi així. EI meu record d'infant va quedar maltractat i enfonsat en veure els meus ulls aquelles aberracions pastorívoles, amb temps i diners per a mi malgastats. No crec que sigui aquesta la renovació que volia dir el Sr. Pascual.
Un altre dia, en aquest desafortunat programa de sardanes de Catalunya Ràdio, criticava molt enèrgicament i enfadat a la Federació Sardanista de Catalunya i al seu president, perquè no protesten a la Televisió de Catalunya sobre un programa que fan. Jo no el vaig veure però em sembla que era Alguna pregunta més?, i es veu que no és la primera vegada que se'n fumen de la sardana.
Suposo que l'enuig del Sr. Pascual deu estar justificat, però jo li diria que ell col, labora amb una emissora de ràdio que de mica en mica ha anat arraconant la sardana d'aquest programa, a un horari intempestiu i barrejat amb uns altres balls i formes que jo no críticaré pas, però penso que aquestes barreges no són bones i que cada cosa ha de tenir el seu espai. A més, l'última mitja hora que diuen, només són 20 o màxim 24 minuts, moltes vegades sense posar cap sardana í si n'hi posen alguna sovint és una o dos tirades de curts, cosa que per a mi és una falta de respecte per a la sardana i el seu autor. I tot això, amb una manera de fer molt poc seriosa per part dels seus locutors.
D'una cosa que podrien queixar-se, tant la Federació Sardanista com el Sr. Pascual, és que donat que Catalunya Ràdio és una emissora d'abast nacional, el certamen "La Sardana del'any" tingués un tracte preferent i no ser emès només a una hora intempestiva com és les set del matí d'un dia festiu. Se'ls podria dir que fessin unes falques de cinc minuts els dissabtes i diumenges, que l'emissora fa uns programes diferents dels dies feiners. Aquestes falques podrien ser tres o quatre vegades al dia, cinc minuts abans dels informatius, com es fa en períodes electorals. Crec que això donaria
molta més projecció i coneixement de la nostra música i la
nostra dansa, perquè a part dels que la seguim de manera
permanent, també hi ha molta gent que li agrada escoltarla en petites dosis.
Molt probablement aquestes queixes no servirien per a res, perquè aquesta gent tot ho mesuren amb el baròmetre per a ells vital que és l'audiència. Crec que no aconseguirem res fins que entre tots no fem una campanya forta en contra.
No diem que la sardana serà el que nosaltres vulguem que sigui? Doncs anem al debat i, si convé, a la lluita.

De la revista Rotllana, del mes de maig 2009, de l'Agrupació sardanista l'Ideal d'en Clavé de les Roquetes

Comentari: Certament mal anomenat el desafortunat programa de sardanes "MANS", de Catalunya Ràdio. Quan un programa és fa pensant solament en els índexs d'audiència no en pot sortir res de bo. Això ja fa temps que ho vàrem dir i la resposta del responsable del programa va ser desastrosa i mal encaixada, (és com dir, no s'admeten crítiques). Ja n'hi ha prou que es tracti tan malament la sardana. Potser seria bo donar un bon cop de puny a la taula, i exigir que deixin tranquil·la la sardana i els sardanistes que no volem que es perdin les tradicions del nostre país. Tots els que la menyspreen i els altres que la volen desvirtuar, que callin d'una vegada. Què tindrà la sardana que tothom en parla, alguns amb molt mala intenció...?

 

LA SARDANA REGNARA PER DAMUNT DE TOT.

Gairebé sempre veiem que són negatius tots els articles que apareixen en els miljans de comunicació sobre la sardana, amb sàtires pecaminoses o llastimoses. També veiem i ho fem constar, que la sardana no és notícia sobirana en els nostres miljans. En passen molt d'ella. Segons els comentaris dels responsables televisius, diuen que no tenen prou audiència i els responsables dels diaris asseguren que no hi ha prou ciutadans que hi tinguin interès. Per això anem reivindicant sempre el mateix, tot fent el nostre camí sardanista, gaudint de la sardana gràcies sobre tot, a que hi han Agrupacions Sardanistes que tenen prou cura de tenir bones cobles en les programacions i de combinar amb certesa les audicions. De saber acollir al màxim als sardanistes, que amb la fe i la esperança, algun dia potser haurem canviat el "xip" dels obstinats periodistes i millor seria que aquest "algun dia" els veiéssim a ells ballant sardanes.
Com a mostra detractora, l'article periodístic que va escriure Toni Cruanyes, amb el pèssim títol de: "La mort anunciada de la sardana" en el diari AVUI, del18 d'agost de 2008. Són fets denigrants, escrits per persones alienes al món sardanista i que per tant, la seva opinió, per nosaltres, que la sentim tan segura i nostra, que la venerem com a reina nostra, mai un pobre i mal intencionat comentari tindrà la fermesa, la credibilitat, d'estar ben matisada i menys d'estar ben contrastada, abans de llençar-la als lectors en general, sinó que llencen la pedra, amagant la mà, sense cap responsabilitat assumida i sense una mica de consciència, al mal aliè que pot produir la seva total ignorància sardanista. Però sí que ens sentim ferits d'esperit.
Actuant així, el que fan és fer córrer tinta i vaticinar el que pensen del que no saben res, però n'opinen per ser espectaculars, encara que pequin d'insensats hipòcrites. Com a fet rellevant, mai s'entretenen en publicar notícies dels llibres que s'escriuen sobre la sardana, de la seva evolució o fer lloances als mestres que composen, per la seva acurada feina... o descriure i remarcar les fites sardanistes assolides amb èxit d'organització, de bona acollida i de participació. De l'alt nivell musical que tenim avui dia a les cobles i molts més detalls que posseeix la sardana actual. Aquests detractors sardanistes, estan amagats sempre darrera la mata a punt de trair-nos. Nosaltres però, no els hi tenim por, molt al contrari. Nosaltres hem de procurar de que, tant a la vista dels detractors, com al gaudi dels sardanistes balladors, hi hagin menys entrebancs, discussions innecessàries i molta germanor, aquesta és l'eina que crec que hem d'utilitzar per combatre'ls, encara que els seus ulls no ho vegin igual i sí d'un altre color.
Sobre aquest mateix fet comentava l'escriptor sardanista Lluís Subirana de Sabadell, que per a quan estava anunciada la mort de la sardana, per l'any que ve?, d'aquí 10 anys?, o d'aquí 50 anys?, perquè dit així i tal com van les coses al nostre país aquests darrers anys, també podríem escriure sobre coses més greus com, per exemple, la mort anunciada de la llengua catalana o la mort anunciada del catalanisme. Però, val més que tornem a la sardana i al seu futur. Els nostres cors idealistes ens diuen constantment que ella "Serà la Reina per damunt de tot".
La sardana no és solament un ball, la sardana és alguna cosa més i aquesta cosa més és un conjunt inseparable de sentiments, primer perquè ens representa a tots els catalans i des d'aquí reivindiquem que sigui la "Dansa Nacional de Catalunya", que encara no està reconeguda com a tal. És també un conjunt d'idees, tant de país com de convivència, de bones sensacions catalanes i catalanistes, de bones costums i tradicions i sobre tot de que és la nostra representant de fe, per ser "bons i catalans", alhora que pacients i bons sardanistes, embogits per la seva música i per la bona germanor que ella comporta al compàs del seu beneït "tot són pops".

Dos escrits signats pel senyor Sebastià López de Caldes de Malavella, que pel seu contingut que hi estem totalment d'acord, els hem inclòs a la nostra pàgina.

 

LA VEU DE LA NOSTRA CONCIÈNCIA SARDANISTA.

Si volem ser sardanistes conscients, hauríem de pensar en el futur de la sardana i de com voldríem que fos aquest futur. Sembla ser que per assegurar aquesta bona viabilitat, hauríem de somniar com ho fan els enamorats...
Quina història tan gran d'amor seria, si tot fos un consens pactat, quina harmonia tindríem, si de les paraules que s'endú el vent, en quedessin ben gravades a la memòria de la gent. També ens sentiríem molt més segurs veient que el que porta la corona de rei o el que ara té el relleu de manar, sigui en Agrupacions Sardanistes petites o de gran empenta i domini, baixés del seu tro i caminessin més entre els sardanistes, per poder valorar les afeccions i el tarannà de cada rotllana, que no són més que colles de sardanistes agermanats. Llavors no hi haurien tantes diferències de pensament entre balladors i organitzadors, al parlar de temes concrets d'estructuraciósardanista. Crec que el que ens ha de preocupar més són els detractors sardanistes, que pas les lluites d'interior, aquesta seria la base principal d'unió. Mai "aquells" han de trobar desprevingudes a cap de les dues bandes, és el millor per la sardana, que és el que tots volem, ser conscients del que fem i consensuar sempre, l'últim acord.
Quina vitalitat hi hauria si el que es diu o es promet en els mítings, tot seguit, es passés a l'acció !!!. No dir sempre que ve el llop... , que ve el llop, sinó que, estan ben organitzats, cridar: defensem-nos, tothom al seu lloc, que ens torna atacar el llop. Perquè el llop ens ataca cada dia, és com una dèria, un afany de vèncer que té, junt amb la necessitat i també la dèria de fer-nos mal. EI futur de la nostra sardana és i serà el que nosaltres vulguem que sigui. Estan segurs de que la volem, l'hem de protegir, practicar i potenciar al màxim de bé.
Mai malmenar inútilment la seva essència com a sardana. Mai voler canviar-la, per innovar-la i tot seguit anant malmenant el pal de paller que suporta la seva integritat.
Estem d'acord que la sardana manté un nivell molt alt d'edat dels balladors, tots ho veiem cada dia, però això es fruit de que la gent viu més anys i serà el que ajudarà a la sardana, a que es vagin mantenint més nodrida d'assistents totes les ballades. La veracitat de tot plegat ho corrobora el fet de que cada dia més, aquesta gent gran, s'apunta a les Colles Sardanistes de Concurs, per omplir els vuits que deixa el jovent. Hem de ser conscients de que ningú farà canviar el "xip" del
jovent, de les seves puntuals preferències o prioritats que ara tenen i si nosaltres fóssim joves actuaríem igual que ells, per les ofertes d'oci actuals que són més de conquestes juvenils i de disbauxa desenfrenada, sortir de nit i dormir de dia, fet que contrasta amb l'horari sardanista i tot el tarannà nostre. La font de gent que dóna vida i alimenta les audicions i concerts sardanistes, es nodreix del mateix jovent quan deixa de ser tan jove. Veuen que les seves costums han de canviar i moderen les sortides de nit i els balls o reunions massa estridents. Llavors és quan s'incorporen a la sardana, no tots, però sí, els necessaris per anar aguantant les envestides del llop i detractors naturals.
Des de fa bastants anys ha anat així i es continuarà augmentant de gent, mentre hi hagin Agrupacions capaç d'engrescar els sardanistes amb bones ofertes de cobles i de sardanes balladores. Això té un preu i crec que els sardanistes vertaders ho entendran.

25è ANIVERSARI DE LA COORDINADORA SARDANISTA DE L'HOSPITALET

DIAS 8 I 9 DE NOVEMBRE DE 2008.

La Coordinadora Sardanista de L'Hospitalet es va fundar l'any 1983, dintre
del Patronat de Cultura de l'Ajuntament de L'Hospitalet
La formaven sardanistes vinculats al Foment Folklòric Sardanista del Centre Catòlic, als Amics de la Sardana de Sant Josep i colles de Bellvitge i de Santa Eulàlia. EI primer president va ser Andreu Trias.
Al cap d'un any la Coordinadora ja era present a tots els barris de la Ciutat. Organitzava ballades anuals en cada barri, una d'elles coincidint amb la festa major de cada zona. Actualment la Coordinadora organitza, junt amb els grups sardanistes que l'integran, una mitjana de quaranta audicions cada any, repartides per tots els barris de la ciutat, tenint cura que aquestes no coincideixin les unes amb les altres.

Som d'una Coordinadora
que la sardana seveix
i pregonem a tothora
que aquesta dansa ens uneix.
Sempre el braç ben fort
sempre el braç enlaire
sempre dins del cor
l'esperit dansaire.
Sardana tan nostra
que'ns encens el rostre
i ens omples de pau
sota el cel blau.
Aixequem el cant
companys, que ja és hora
donem-nos les mans
sona la tenora.
Ara el peu esquerra,
ara el peu dret,
petjém bé la terra,
de l'Hospitalet.

Andreu Tries

EL PROGRAMA D'ACTES:
Dia 8 de novembre de 2008, a les 19 h. Auditori Barradas
Concert de presentació del nou disc del 25è aniversari de la Coordinadora, amb sardanes dels mestres compositors, tots
ells fills de L'Hospitalet. Cobla Vila d'Olesa.

Dia 9 de novembre - A les 10 h.
Església de Santa Eulàlia de Mèrida. Tradicional Missa del Sardanista, amb la cobla Vila d'Olesa.

Durant l'ofertori, la Coordinadora va ballar una sardana a l'altar major.
A la Plaça de l'Ajuntament, Esmorzar de germanor.
Seguit d'una audició de sardanes amb la cobla Vila d'Olesa.
Recital de poesia amb el grup Verba i ofrena floral al Monument de la Sardana, amb una glossa sobre els 25 anys de la Coordinadora, a càrrec de les autoritats presents a l'acte.

A la sala polivalent de La Farga, dinar de germanor amb l'assistència de l'Alcaldessa, Senyora Núria Marin i Martínez.
Fi de festa amb ball i gresca, per la cobla Vila d'Olesa. (no hi va faltar la sardana Ma terra plana)

Importantíssima la tasca de la Coordinadora, que de vegades no fa falta anar a fer el ridícul fora del nostre país ("Pequin")
a promocionar la sardana d'una manera no massa clara, quan aquí hi ha molta feina a fer, com per exemple a les escoles. Tots aquells que es vanaglorien de treballar molt per la sardana fora del nostre païs, ho haurien de fer anant a ensenyar sardanes a les escoles, promocionant la sardana d'una manera més eficient a casa nostra.

23è ANIVERSARI DEL GRUP SARDANISTA "TOT BELLVITGE"

També el grup sardanista va celebrar el passat 15 i 16 de novembre el seu 23è aniversari. El dissabte dia 15 a les 18.30 a la Sala d'Actes del nou espai cultural. Acte poètic, recital de poesia a càrrec del grup de Poesia Tot Bellvitge amb obres de autors hospitalencs, i d'altres .
Demostració de Tai-txi a càrrec dels professors Anna Molina i Santiago Vilches.
Sardanes per la cobla "Amics de la Música de Bellvitge,van interpretar dues sardanes de concert, i tres més per ballar les colles "Joia Catalana" de Barcelona-Hospitalet, "Nova il-lusió" i "Tot Bellvitge".
El diumenge dia 16 a les 12 del migdia Audició de sardanes i trobada de colles veteranes. Cobla Vila d'Olesa.
A Bellvitge una gran barriada de L'Hospitalet, també està present la sardana. Enhorabona a tots els qué treballen per la difusió de la sardana en aquesta Gran Ciutat.

LA GRAN POLSEGUERA DE PEQUIN
Encara a hores d'ara no sabem amb certesa que va passar a Pequin, si és veritat que es va prohibir exhibir els símbols de Catalunya a l'hora de ballar sardanes, si és veritat que és va presentar la sardana com un ball espanyol aleshores sí que s'havien de retirar i no fer el joc a un país on no es respecten els drets humans i que encara està vigent la pena de mort. Ens a sobtat molt que ni el President ni el Vi-ce-president de la FUS,( Fundació Universal de la Sardana) hagin aclarit els fets que comentem, i deixar que un periodista i un músic es tirin els plats pel cap, amb escrits malsonants, que ratlla'n a la grosseria i l'insult personal.
A continuació reproduïm els escrits d'un i l'altre, que cadascú es cregui el que vulgui. Si que lamentem aquests fets, que a la fi van en detriment de la sardana. - setembre 2008

Nº 1

(Víctor Alexandre)
EI passat 27 de juliol, al Parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les
autoritats xineses. De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema. Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanya pobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. AI capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.
Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina..., oi?

Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o
no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? EI submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte. Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.

Nº 2

RESPOSTA A VÍCTOR ALEXANDRE BENET (Jesús Ventura)
En primer lloc, vull dir que lamento molt haver d'escriure aquest comentari. Fa molts anys que el conec, Sr. Víctor Alexandre, ja des de la seva època a Ràdio 4, i sempre li he professat una admiració callada i respectuosa. El pas dels anys et mostren a la gent tal i com és, o com s'ha tornat, i aquest article seu "Totalitarisme xinès i indignitat catalana" m'ha fet descobrir un periodista al que no reconec. Potser l'havia sobrevalorat. Tant li fa. Anem al gra.
La paraula "indigne" al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana té la definició següent: Que no és digne d'alguna cosa o d'algú. No gens digne, vil, roí.
Utilitzar bé les paraules hauria de ser una de les característiques principals d'un bon periodista. Crec que quan hagi acabat de llegir aquest article pensarà que "indignitat
catalana" és una definició excessiva i fora de lloc. El que no sé és si tindrà la dignitat de corregir i rectificar el seu comentari.
D'altra banda vull descartar la mala fe i vull que quedi clar que atribueixo els seus errors a la desinformació i falta de documentació. No l'eximeix de culpa però en alguns cassos es pot considerar un atenuant.
Som-hi doncs. El gran error de la FUS (Fundació universal de la Sardana), pel que sembla, és no haver pogut "exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional". De quins altres símbols nacionals parla, Sr. Alexandre? La llengua, potser? Li faig saber (és obvi que no ho sap) que totes les intervencions oficials i no oficials dels dirigents de la FUS a Beijing van ser en català; la FUS es va preocupar de fer acompanyar l'expedició d'una traductora oficial del xinès al nostre idioma (n'hi ha solament tres de titulades al nostre país), precisament per procurar que el castellà no esdevingués l'idioma vehicular fàcil en una ocasió com aquesta. O potser es refereix al contingut de l'actuació? Una acurada selecció de dansaires i una cobla que vostè no es digna ni a anomenar (potser tampoc la sabia), la Cobla de Cambra de Catalunya, amb més de 30 enregistraments discogràfics en els darrers 10 anys. Tal vegada pensa que hi havia de ser present la rumba catalana? És que la sardana no és simbòlicament prou catalana? I la tenora i el flabiol? I els noms de compositors com Morera, Toldrà, Viladesau, Serra, etc.? No són símbols prou catalans? De quins símbols parla, Sr. Alexandre?
Sàpiga, Sr. Alexandre, que Els Segadors van sonar a la Xina aquest mes de juliol, malgrat les prohibicions i les conxorxes hispano-xineses (quina imaginació!). En una ballada feta sense permís de les autoritats locals i a l' esquena d'en Zapatero, a la terrassa de l 'Hotel que ens hostatjava i oferta a tots els clients. Potser en una certa clandestinitat, però van sonar dignament. O és que gosaria tractar de indignes a tots els lluitadors clandestins (grans, petits i insignificants com nosaltres) de la nostra història?.
Només la senyera hi va ser absent. Per cert, no la veig tampoc a la seva independentista plana web? Que se n'ha oblidat? De quin país demana la independència vostè?
Seguim amb les genials frases seves: "De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa"espanyola".
No havia passat mai, això ". És evident que ha voltat poc Sr. Alexandre. Els que fa més de 30 anys que anem pel món ensenyant el que és la cultura catalana n 'hem viscut de tots colors. Com pot dir que no havia passat mai això? Troba digne fer aquestes afirmacions gratuïtament?
Amb una frase coincideixo absolutament amb vostè: "Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena ". Sí senyor. El seu article és un clar exemple de com es pot fer periodisme- ficció a base de desinformació i gosadia. La ignorància és realment molt atrevida, però si aquesta és a més a més conscient, aleshores passa a ser insensata, diria que indigna (li sona aquesta paraula?)
La defensa dels símbols i el reconeixement d'un país, d'una nació, és feina de tots però, sobretot, i quan parlem d'actes oficials a l'estranger, feina dels dirigents i dels polítics. Les expedicions com la de la FUS a Beijing són essencialment artístiques, i ho seguiran essent sempre que no se n'aprofitin alguns periodistes tendenciosos.
Els que anem pel món mostrant la nostra cultura, i especialment els que ens dediquem a la cultura popular, no tenim ni els recursos, ni la força diplomàtica per imposar massa condicions, però tenim l 'habilitat i l'experiència de moltes batalles, el convenciment de que el que fem val la pena i és útil, la pell dura per suportar articles com el seu i, això sí, la dignitat íntegra, Sr. Alexandre, no es pot imaginar vostè amb quin grau d'integritat tenim la dignitat.
Segurament alguns dels que he esmentat dos paràgrafs enrere no poden dir el mateix.


Nº 3

RESPOS TA A JESÚS VENTURA. Victor Alexandre.
No entraré en les barbaritats que el senyor Jesús Ventura arriba a dir sobre la meva persona i la meva pàgina web. D'entrada jo no sóc una entitat ni vaig pel món representant els Països Catalans (per cert, n'ha sentit parlar?). El meu pensament sobre els drets nacionals del meu país estan escrits a la capçalera i parlen molt més clar que les banderetes que porten certs catalans en el sentit més folklòric del terme.
La FUS té dret a fer ballades de sardanes al carrer, als hotels o als celoberts, és clar que sí. Però una cosa són els actes oficials i un altre els merament lúdics. l la notícia, no pas difosa per mi sinó per la televisió nacional de Catalunya, va
ser que la FUS no havia mostrat la bandera de Catalunya i havia acceptat que es digués públicament "sardana espanyola" per decisió de les autoritats xineses. A més, en vam veure les patètiques imatges. L'acceptació d'aquests requisits per part de la FUS és una indignitat totalment ofensiva per als catalans. Si no tenen valor per defensar l'exhibició d'una bandera, que, a més, és totalment legal, poc valor tindran per defensar coses més elevades.
Quan hom creu de debò en els seus drets, no tolera el que va passar a Pequín. És patètic això d'acceptar mostrar-se com si es fos un altre. Dignitat és fer les maletes i marxar o, encara millor, convocar abans una roda de premsa i blasmar les autoritats xineses per la prohibició d'una bandera totalment legal. Senyor Ventura, dignitat és no anar d'espanyolet pel món. Allà on no s'accepta la nostra identitat no hi hem d'anar a fer res.
Quan parlo de símbols, em limito a transcriure el que va dir TV3: prohibició de tota mena de símbols. Diu que van portar una traductora xinesa? Molt bé. Perfecte. I de què va servir si a l'hora de la veritat el text parlava de "sardana espanyola"? No hi va haver cap membre de l'expedició amb un mínim de dignitat que es plantés i que digués "jo no passo per aquesta humiliació"? No és racisme l'obligatorietat d'amagar la identitat catalana?
El senyor Ventura perd els papers quan, incapaç d'admetre la seva covardia, necessita atacar-me dient falsedats. Talment com si jo no considerés la sardana prou catalana. Arriba a dir que he trobat a faltar la rumba (111). Senyor Ventura, vostè sap el que es diu? Els nervis fan dir moltes bestieses, controli'ls. També em parla de Morera, Toldrà, Viladesau, Serra, etc. Sí senyor, hi estic d'acord, grans compositors catalans. Perfecte. I de què serveix si a l'hora de mostrar-los al món els presentem com a compositors de "sardana espanyola"?
Vostès no fan política, oi? Només són una entitat cultural i l'objectiu del seu viatge a Pequín era només artístic. Ah, sí? Aleshores perquè van acceptar un
comiat institucional davant el president del Parlament de Catalunya? Si vostès no fan política, què hi feien allà? EI president del Parlament no acomiada tots
els catalans que viatgen cada dia a la Xina, oi que no? Si va fer una excepció amb vostès va ser perquè hi anaven en representació de Catalunya, no
pas d'Espanya. Si no fan política, dediquin-se a ballar a les terrasses dels hotels com ho fan a títol personal altres músics i deixin-se de Parlaments i de càmeres de televisió. Així podran difondre la "sardana espanyola" arreu del món sense que els compositors catalans es revoltin a la seva tomba.
Dignitat, senyor Ventura, dignitat.
Víctor Alexandre

Nº 4
CONTRARESPOSTA
En el meu comiat intentaré ser breu, Sr. Alexandre.
Tota la seva argumentació es basa exclusivament en dues paraules "sardana espanyola" traduïdes per un reporter de TV3, al que, a un periodista com vostè, no se li pot escapar que no li importava l'acte en absolut. El que volia dir és que els dirigents xinesos són molt dolents i que els jocs seran un fracàs, i ho va dir. Suposo que va sentir el reportatge fins al final.
Sense aquestes dues paraules, que suposo que vostè va entendre perfectament de! xinès per elevar-les a la categoria de llei (nosaltres mentre actuàvem no ho vam entendre), res del que diu té cap sentit ni s'aguanta per enlloc. El fet real és que vostè no en sap RES DE RES de! que vam fer i del que va passar a Beijing. Però tant li fa, oi?
Encara li pregunto quins símbols van faltar a part de la bandera. Que no hi va ser, és veritat, però, hi va veure !'espanyola, o la xinesa, o la bielorussa? Indignes com ens considera deuriem pensar: "si no podem posar la nostra, que no se'n posi cap". O potser vam raonar: per mostrar la nostra música i la nostra dansa nacional és imprescindible una bandera? O ja tenen prou entitat per sí mateixes i val molt la pena explicar al món i a un país totalitari com el xinès els seus valors democràtics de llibertat, participació, integració, igualtat, etc.? Que no ho va sentir que això també ho van dir en xinès? A TV3 potser no però, hi ha més vida després de TV3, ho sabia?
Ili repeteixo, de quins altres símbols parla?????
Que la FUS va acceptar que es presentés la sardana com espanyola és, directament, mentida. i ho repetiré pels sords: MENTIDA. La feina d'un periodista, i especialment la dels que pretenen opinar, es basa en confirmar les noticies en diferents fonts. Vostè en té prou amb 1 minut i mig de la Televisió de Catalunya. D'una televisió que ha criticat abastament en els seus articles. Quan li interessa és una televisió que diu la veritat absoluta i quan no, canya i de la grossa. Em recorda l'actitud de polítics ¡ periodistes del país veí davant declaracions de partits independentistes catalans. De fet és exactament e! mateix. Si el que diuen els interessa, endavant; si no, són uns mentiders ¡ uns terroristes. Quina pena.
I finalment, nosaltres no fem política, si és que es pot no fer política en un país amb
periodistes com vostè. Em consta que informar-se no és el seu fort, però consulti la llista de visites del President del Parlament. Quedarà parat. Sempre hi som a temps a aprendre aiguna cosa.
No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. Li ho repeteixo: tota la seva argumentació es basa en una mentida que vostè no ha estat capaç de contrastar i comprovar. Massa feina, no?
Li anuncio que no perdré el temps en possibles contrarèpliques. Per cert, la meva resposta no l'he vist a la seva plana web. Quina llàstima. Vostè no em dóna les mateixes condicions de joc. I no pateixi que el primer que vaig fer en rebre la seva resposta va ser parlar amb la gent de Palamós. Son molt més demòcrates que d'altres. Ja veu que han difós la seva contrarèplica sense cap problema.
I no sap com me n'alegro. Ja em va bé que tothom sàpiga el que vostè escriu (el paràgraf del racisme no té desperdici). Sàpiga que el Fòrum sardanista d'Internet també hi ha opinions. Se li gira feina, Sr. Alexandre.
M'he allargat massa, però això d'haver de repetir tantes vegades les coses és el que té.
Li repeteixo també que aquesta és la meva darrera missiva. M'estimo el meu país i la seva cultura i amb un interlocutor més documentat i informat no tindria inconvenienten continuar la dialèctica i dedicar-li
el temps que fos necessari. Sincerament, crec que vostè ha demostrat que no ho mereix.
I sobretot, no es posi nerviós, home, li veig la bilis alterada. Hauria d'anar aprenent a reconèixer els errors, Sr. Alexandre. No fa mal qui vol, sinó qui pot. Malgrat vostè m'hagi tractat de indigne, de covard, d'espanyolet (és el que em fa més mal) ¡ asseguri que dic barbaritats i falsedats, jo no
tindré la baixesa de fer el mateix i d'insultar-lo a vostè, Sr. Alexandre. Ni ho he fet, ni ho faré. Ni em cal. Només li dic que, en aquest
tema de la sardana i la Xina, vostè no ha fet dignament la seva feina. Qualsevol que llegeixi els seus escrits i s'informi una mica en pot treure conclusions fàcils.
Professionalitat, Sr. Alexandre, professionalitat.

Sucós el tema oi?. Nosaltres ens dóna l'impresió que en aquests escrits hi ha dos tendències polítiques enfrontades, "( malament quan es barreja la política en temes culturals)" per altra banda entenem que hi ha qui és pensa que té la veritat absoluta, quan aquesta no existeix enlloc, i quan fa gala que només ell treballa per la sardana, està molt equivocat. A Catalunya per sort hi ha infinitat de gent que treballa per la difusió de la sardana , calladament, sense estridències, sense sorolls i sense escrits mal sonants, i aquest treball el fan a casa nostre que prous problemes hi tenim dintre el món de la sardana.

 

LA CIUTAT DE BARCELONA ATORGA EL NOM DEL COMPOSITOR
JOAQUIM SERRA A UNA PLAÇA

Com a resultat d’una iniciativa de la Comissió Centenari Joaquim
Serra, l’Ajuntament de Barcelona ha atorgat el nom del
compositor de Peralada a un espai urbà de la ciutat. La nova
PLAÇA JOAQUIM SERRA, que es preveu inaugurar al setembre,
estarà ubicada al Districte de Nou Barris. maig 2008.

El nostra compositor mereix això i molt més... Ha costat molts anys aconseguir-ho.

 

clica

Aquestes imatges corresponen a la presentació del llibre d'Aplecs de Catalunya Nord i Catalunya. L'acte va tenir lloc a Perpinyà el dia 16 de febrer de 2008.
A part de la presentació del llibre, es va fer una gran reivindicació del sardanisme sobre tot a la Catalunya Nord. El president de la Federació sardanista del Rosselló va remarcar la molta ajuda que reben de les autoritats de torn siguin del color que siguin, cosa que el Director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i tradicional de la Generalitat de Catalunya , va dir que a Catalunya és diferent (serà per la minsa ajuda que té el sardanisme de casa nostra, respecte a d'altres entitats d'altres cultures). L'acte va finalitzar amb un gran concert per la cobla Mil·lenària. Dirigia la cobla en Jesús Ventura, i en Jordi Molina de segon tenor. Hi havia una nodrida representació de les comarques de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i de les comarques Meridionals, amb els seus respectius Presidents. Per si algú encara és creu que les sardanes van a menys, i altres li treuen importància a que la sardana sigui la dansa nacional de Catalunya, i que més a més sigui una gran reivindicació de catalanisme, que mirin aquesta guia que i trobaran més de 200 Aplecs, sense comptar altres actes paral·lels que també és toquen i ballen sardanes. febrer 2008.

Mala pesa al teler...

Reproduïm l’article publicat a www.ensdecomunicacio.cat, que parla sobre com han quedat els pressupostos de Cultura de la Generalitat per l’any 2008.

23/11/2007- EL CONSELLER DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ PRESENTA AL PARLAMENT ELS PRESSUPOSTOS DEL SEU DEPARTAMENT PEL 2008

En la seva intervenció no va fer cap referència al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ni al Moviment Associatiu Cultural Català.

Una delegació de l´ENS seguí en directe la presentació dels pressupostos del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya.

El conseller va iniciar la seva intervenció reconeixen que es tractaven d´uns pressupostos centrats en la moderació i la contenció, degut als menors ingressos dels previstos que la Generalitat ha tingut.

A banda de constatar que el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ha desaparegut com a tal dins del pressupost del Departament trobant-se integrat dins del de la Secretaria General de Cultura, un dels aspectes que des de l´ENS volem destacar com a més preocupant és la rebaixada pressupostària real que ha suposat per aquest Centre el pressupost pel 2008, ja que només se li augmenta 7.000,00€ (set mil euros), significant d´aquesta manera –a l’aplicar-se l’IPC del 3,1% previst- una reducció real d’un 3% respecte al pressupost de 2007 (265.087,00€ menys), disposant en definitiva pel 2008 de 8.777.000,00€ més 7.000,00€.

Molt mala notícia pel Moviment Associatiu Cultural Català per la nefasta repercussió que tindrà en tot el teixit. novembre 2007


La discriminació de la sardana.
És decebedor que la Generalitat, l'any passat dones 75.000 euros a la Feria de Abril, i als 77 aplecs a les comarques barcelonines els hi van donar 50.000 euros entre tots, casi que no caldria fer cap comentari però si, preguntar als nostres polítics perquè la sardana no te al menys el mateix tractament ?.Que no oblidin que la sardana també és cultura. I si de protegir les cultures es tracta, la sardana hauria estar en primer ll
oc. 31.10.2007

Colla sardanista AMUNT I CRITS de Girona

Va ser a l'any 1987 que degut a que sovintejaven les trobades de colles sardanistes veteranes, un grup d'antics dansaires dels anys 1940-1950 procedents de les colles d'Amunt i Crits, varen decidir crear una colla amb el mateix nom, tot recordant la seva època de competició.

Al 1992 varen celebrar el 50è aniversari i el mestre Ricard Viladesau els va dedicar la sardana que porta per nom Noces d'Or.

Durant 20 anys, han participat a nombroses trobades de colles veteranes, amb entusiasme i la il·lusió de sempre. Aquesta colla ha fet un camí de gran mèrit dins del món sardanista, perquè la sardana fou, és i serà per a tots nosaltres l'expressió viva del catalanisme del nostre poble.

Avui, aquesta colla, davant la impossibilitat de poder superar les greus dificultats i també per manca de relleu, ha decidit posar punt i final a aquests meravellosos 20 anys, tot desitjant i encoratjant a les colles avui aquí presents, que no deixin morir mai la sardana.

Que aquesta rotllana, que dintre de pocs moments puntejarà per darrer cop com a formació, els compassos de la seva sardana, Amunt i Crits, serveixi d'exemple per a tot aquests joves que avui, amb il·lusió, lluiteu per aconseguir el millor lloc en la classificació, que aquesta il·lusió no defalleixi mai, que malgrat passin els anys, continueu ballant, només així, amb dansaires propers als 80 anys, aconseguirem que la sardana es mantingui en el lloc que li correspon, el més alt de la nostra cultura catalana. Que visqui per sempre, entre tots nosaltres, l'esperit de la colla Amunt i Crits.

(Text que es va llegir al Concurs de Colles Sardanistes de Girona l'1 de novembre passat i que fa referència al comiat de la colla veterana Amunt i Crits)

Nosaltres volem testimoniar la nostra admiració envers tots els dansaires de la colla, i en especial al seu capdanser en Josep Birba. Gràcies pel vostre entusiasme en el decurs d'aquests 20 anys com a colla veterana, per la feina feta en bé de la sardana. gener 2007

 

 

 

El sardanisme i els seus problemes

Tots els sardanistes som conscients del problemes que tenim en el món de la sardana. Alguns són tan crònics que potser ja no tenen solució.

1 Els mitjans de comunicació sobre tot ràdio i televisió, cada vegada ens ignoren més, com per exemple fer fora d'antena el millor programa com era So de cobla. El programa de televisió Nydia, que de vegades es parla de tot menys de sardanes, els altres programes de la nostra ràdio, ni fu ni fa, programes en continguts molt pobres.

2 Els mitjans escrits: uns ens ignoren del tot i altres a mitges. Un diari que els divendres dóna informació ho fa amb moltes mancances, el seu autor es veu que està molt cansat, i no dona la informació tal com la troba a infosardana de la Federació.

3 I ara que parlem de la Federació sardanista, fa llàstima i ganes de plorar el que alguns escriuen en el Fòrum, a uns se'ls nota un ressentiment que no s'entén i que no treu cap a res. Només molts pocs ho fan en clau constructiva, els altres no tenen idea de res.

4 Les capelletes i la discriminació. D'un temps ençà s'està agreujant un fet que és molt preocupant. És el rebuig de moltes anelles a deixar entrar altres sardanistes a la rotllana. Està clar que els que fan això, de sardanistes en tenen molt poc, i no saben que la veritable essència de la sardana és tot el contrari, ells pensen que ballen tan "bé" que no admeten a ningú que no tingui el "carnet" de bon ballador, això provoca mals entesos, desengany i protestes com la que va fer recentment una senyora el 6 d'octubre a la bústia del diari Avui. Està clar que si uns fan mal fet amb aquesta actitud, els altres, els que volen entrar a una rotllana també tindrien de mirar el nivell d'aquella rotllana, i no intentar entrar allà on no els correspon, el nivell de cadascú també compta.( Aquest comentari no té res a veure amb les colles sardanistes quant estan assajant.) Amb una mica de bona voluntat per part de tots aquest problema no existiria.
I així hem arribat a un món sardanista dividit, uns que en saben "tan", que no obren mai la rotllana a ningú sense saber si en saben més o menys, són insolidaris i a vegades mal educats, ells ballen sardanes només per divertir-se, sense cap sentiment, tot ballant fan cara de preocupats només pendents del "sermonaire" que canta els aires i el salt, (que de vegades en diu més del que toca la cobla). Aquests jo els definiria com a balladors de sardanes, no sardanistes.
La majoria no fan mai el gest de comprar una tireta d'un sorteig o simplement fer una aportació a
canvi d'una floreta. També ballen a la "reserva", en un racó lluny de tothom, perquè ells "diuen" tenen un nivell i no admeten intrusos. És trist oi?.
I pobres, quan van sols semblen ànimes en pena, no troben ni s'atreveixen a entrar en qualsevol
rotllana. Els vertaders sardanistes són aquells que sempre estan disposats a obrir la rotllana . Els
altres no, perquè ells només van a divertir-se, i els que no en saben prou, segons ells que n'aprenguin.

5 I per últim, dirigit als nous compositors de sardanes. Atès que ara esta tan de moda allò de "trencar motlles" alguns d'aquest compositors novells s'ho han agafat tan al peu de la lletra, que de vegades hi han composicions que s'escolta de tot menys una sardana. Alerta que per aquest camí també es desvirtua la sardana, altre cosa és la música per a cobla i naturalment els temes lliures. Tot evoluciona, i la sardana també, però senyors amb mida i sentit comú. novembre 2006

De la revista ROTLLANA, nº 109. - Amb el permís exprés de l'autor. juliol 2006.
Cortina de fum, però negre.
Extrec tres apartats del comunicat de la Neus Bonet, Directora de programes de Catalunya Ràdio, a la Federació sardanista de Catalunya , esmentat quina serà la presència de la sardana a les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

1.- La creació d'un espai web de Catalunya Ràdio amb un programa d'una hora de Joaquim Rutllant que es podrà consultar a qualsevol hora del dia durant el set dies de la setmana.

2 .- Per acabar de recollir totes les sensibilitats de la vostre Federació, la creació d'un altre espai al web de Catalunya Ràdio amb el programa d'una hora “ So de Cobla” d'Ignasi Pinyol. Estarà també a la disposició de tothom a qualsevol hora del dia durant els set dies de la setmana

3.- Una campanya de promoció entre els casals catalans del món perquè escoltin els diferents programes que fem sobre sardanes utilitzant les tecnologies més noves.

Apa nois, ja ho sabeu, ara podeu escoltar So de Cobla, però compte, haureu de gastar uns bons diners i comprar un ordinador, haureu de contractar una ADSL , anar a l'escola a aprendre informàtica. Senyora Bonet, vostè creu que les persones més aviat grans estan en disposició de suportar unes despeses que no poden assumir ?, creu que algunes d'aquestes persones voldran anar a l'escola ?, o és que vostè amb les seves decisions ja és conscient que les margina? pel sols fet de no ésser joves?. Vostè sap qui escolta el programes de sardanes?, possiblement no ho sap, perquè sinó les seves decisions foren diferents.
Si vostè creu que la sardana també és patrimoni de la nostra cultura, sap qui va ser en aquells anys difícils van lluitar perquè la sardana no fos exclosa?, doncs miri som els mateixos que ara ens veiem exclosos, amb les seves absurdes decisions. Vostès nomes tenen en ment una fita una mica malaltissa: els índex d'audiència, peti qui peti i caigui qui caigui, encara que el que peti o caigui sigui la nostre cultura. Reflexionin si en saben.
I la Federació que hi diu, doncs res com sempre, els seus dirigents sembla que són en un altra galàxia, o que estant tan pressionats que no poden dir res... ja els sembla bé aquesta marginació oi ?.
Ah, he trobat molt encertat un comunicat de Palamós sardanista, que hi diu: Catalunya Música i a Icat fm (abans Catalunya Cultura) s'han carregat definitivament la sardana a la seva graella de programació i només han mantingut el programa Mans de Catalunya Ràdio, que s'emet abans que els galls cantin de bon matí. maig 2006.

El sardanisme.
He arribat a la conclusió que el sardanisme està tan dividit com malauradament el govern de casa nostre. Perquè Mentre hi hagi:
Sardanistes que ho critiquen tot sense aportar cap solució.
Una Federació que no fa res dret, i que el seu President, cada vegada es presenta com a tal, perquè li agrada la seva cadira i les seves fotos.
Tants senyors “Sarsanedes” que s'han proposat excloure la sardana de la ràdio...
Presentadors de programes de ràdio que no tenen cap sentiment envers a la sardana...
Programes a la tvc , de sardanes que moltes vegades es parla de tot menys de sardanes, perquè entenem que el seu realitzador de sardanista no en té res...
Entitats sardanistes,que això si,treballen molt, però sense aportar mai cap solució, perquè només van a la seva.
Balladors de sardanes, que de ballar sardanes n'han fet només el seu esplai personal sense cap sentiment. (molt trist). I que a més a més son excloents i intolerants.
La sardana cada vegada anirà a menys... i tots contents i alegres. 2006

SO DE COBLA

Des que Palamòs va donar la notícia de la supressió de So de Cobla, se n'ha escrit molt. Tot fullaraca. La realitat és que ens hem quedat sense el programa.
Quan la Federació va iniciar el liderat, la majoria vam tenir l'esperança que es duria a terme una bona negociació i el So de Cobla tornaria a l'antena. Però ha resultat tot el contrari. Des que l'Administració va donar un toc... la Federació es va fer enrera i va tancar-se a tota mena de protestes (les signatures no van servir de res).
El president de la Federació va tenir por de perdre la cadira?... Ens agradaria saber-ho, perquè si fos veritat, convindria un canvi.
Quant a la Corporació de Ràdio i Televisió, no s'entén com van treure el millor programa de sardanes, com era So de Cobla. Per què van eliminar aquest i no l'altra de Catalunya ràdio, que té moltes mancances?. És que aquí hi ha jugat també els cops de colze? O és que la sardana ara també té color polític?
Les raons tècniques que ens van donar pels dies que la pàgina Web de la Federació va estar inactiva, no s'aguanten per enlloc. Potser van voler amagar el cap sota l'ala?... març 2006.

El passat cap de setmana, Ignasi Piñol, realitzador del programa So de Cobla de Catalunya Música va anunciar la decisió de l'emissora de suprimir el seu espai de la graella de programació. Aquest fet no es deu a la qualitat de l'esmentat programa, un dels més professionals, documentats i recomanables de tot l'àmbit sardanista, sino a la intenció de Catalunya Música de dedicar el 100% de la seva graella a la música clàssica des d'aquest passat dilluns.

Entenent i respectant al màxim l'autonomia de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per dedicar una de les seves cadenes exclusivament a la música clàssica, creiem que la Ràdio Nacional de Catalunya ha de prendre les seves decisions de forma que no causin cap perjudici a cap vessant de la Cultura Catalana. En el cas que ens ocupa, la sardana, estem parlant d'una manifestació cultural molt activa i dinàmica que genera més de 3000 activitats anuals, amb un públic seguidor molt fidel i entusiasta, però que segueix sent una gran desconeguda per la major part de la població del nostre país. És precisament per aquesta dissociació entre el gran potencial de la sardana i el desconeixement que se'n té que necessitem el màxim suport de tots els mitjans de comunicació i, molt especialment, dels de caràcter públic.

En aquest sentit, hauríem de fer passos endavant i aconseguir millors programes i horaris que ens permetin presentar millor la nostra cultura, com a fet viu d'aquest segle i no com a record nostàlgic del passat. La presència de la cultura catalana, repeteixo, necessitaria fer passos endavant en els mitjans de comunicació públics, però el que no pot permetre's és fer ni un sol pas enrere. Reduir dues hores a la setmana la presència de la sardana en els mitjans públics de comunicació és un cop molt fort i més quan això suposa una reducció de gairebé el 50% dels temps total d'emissió sardanista al conjunt de canals de la Ràdio Nacional de Catalunya i, cal repetir-ho, la pèrdua d'un dels millors programes sardanistes de la ràdio moderna.

Esmentant paraules literals extretes del web de Catalunya Ràdio, "Un dels primers objectius de la nova direcció de Catalunya Ràdio va ser renovar l'oferta de totes les emissores del grup. Catalunya Música és el primer canal que presenta els canvis". Correm el risc de que quan aquesta renovació s'estengui a la resta d'emissores del grup, sigui amb la mateixa poca sensibilitat cap a la cultura popular catalana. És feina de tots evitar-ho. Catalunya Cultura, una emissora dedicada exclusivament al fet cultural, hauria d'esdevenir l'altaveu natural de les nostres activitats, complementat amb, almenys, un manteniment de la programació actual dins de Catalunya Ràdio i un tractament normalitzat del fet cultural propi dins la programació generalista. Per aquest motiu, demanem el recolzament de totes aquelles persones i entitats que siguin sensibles a la problemàtica de la cultura tradicional catalana en general i la sardanista en particular. Ara hem d'evitar la reducció d'aquest gairebé 50% d'hores d'emissió sardanista però hem d'anar molt més enllà. Hem d'obrir canals de diàleg que permetin que quan els continguts de Catalunya Cultura i Catalunya Ràdio es renovin d'aquí a uns mesos, sigui tenint en compte que Catalunya, a més de necessitar un nou Estatut i reivindicar-se com a nació, també ha de reivindicar-se com a terra de geganters, castellers, bastoners, esbarts, músics i compositors, balladors de sardanes, etc. Això no ens ho han de concedir a Madrid, sino als mitjans de comunicació públics del nostre propi país. Per tant, hauria de ser molt més senzill.

El proper dia 23 de Gener, en Bartomeu Duran, President de la Federació Sardanista té concertada una entrevista amb Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio. Volem plantejar al Sr. Sarsanedas les nostres preocupacions i volem fer-ho amb el màxim recolzament. Per aquest motiu, demanem el vostre suport a través de cartes i correus electrònics, i que us involucreu activament en la recollida de signatures, que necessitem tenir no més tard del dia 20 de Gener.

La Federació Sardanista de Catalunya es compromet, una vegada celebrada aquesta entrevista amb el director de Catalunya Ràdio, a convocar una assemblea extraordinària amb totes les entitats o Federacions de Cultura Popular per explicar la resolució obtinguda en l’entrevista concertada i estudiar entre tots, si és necessari, el nou camí a seguir per la completa normalització en els programes radiofònics i probablement de la Televisió de Catalunya

Adjuntem a aquest correu un formulari de recollida de signatures, que també trobareu a http://fed.sardanista.com/, i hem creat una adreça de correu electrònic: campanyacatradio@fed.sardanista.com on us demanem que ens transmeteu les vostres cartes d'adhesió, llistes de persones que suporten la nostra petició i comentaris, els quals farem arribar oportunament al Sr. Sarsanedas en el decurs de l'esmentada reunió. En els correus electrònics, cal que indiqueu el nom complet i DNI de tots els signants i, en el cas d'entitats, el nom sencer i CIF. En el cas de col·lectius, també us agrairem que demaneu el suport individual dels membres que el formen. Demanem a totes aquelles persones sensibles a la nostra causa i que participin en esdeveniments de cultura popular catalana durant aquest cap de setmana, que ens ajudin recollint signatures utilitzant l'imprès adjunt.

Al mateix temps, us demanem que reenvieu amb rapidesa aquest correu a totes aquelles persones, entitats i institucions que sapigueu que són sensibles a les necessitats de la cultura popular catalana, demanant-los també la seva adhesió a través dels mateixos mitjans.
Federació Sardanista de Catalunya. 2006

LA SARDANA, ENS LA VOLEN ALIMINAR...

"Sense donar explicacions, la direcció de Catalunya Música ha decidit eliminar l'únic programa (So de cobla) que l'emissora dedicava a la música de cobla. A les emissores públiques de la Generalitat, les sardanes queden encara més relegades, marginades en horaris intempestius. És una nova mostra d’arraconament de la nostra dansa i de la cultura popular catalana, precisament per part de qui hauria de fomentar-les.

El món sardanista veu com, any rere any, les institucions públiques – que haurien de vetllar per la defensa i l’impuls d’un signe clar de la nostra identitat – no destinen ni prou recursos, ni gaire esforç, ni massa interès vers la sardana, patrimoni cultural del poble català i una mostra de la nostra identitat com a país.

Fem una crida a Catalunya Música perquè reconsideri aquesta decisió, i ens dirigim a totes les institucions i a totes les persones i entitats catalanes públiques i privades, perquè es prenguin mesures per impulsar, prestigiar i revitalitzar la sardana com es mereix. 2005

REFLEXIONS D'ESTIU
A mig juliol, a la columna sardanista dels dimecres, en Josep Pascual feia una dura crítica a l'immobilisme sardanista.
AI cap d'uns quants dies em va arribar la revista de l'Obra i en Jordi Lara també carregava les tintes en semblants consideracions.
La meva opinió és que tenen una part de raó però penso que en algun cas empren algunes paraules massa dures.
En Pascual diu que hem acabat imprimint a la sardana un to retrògrad i ranci. També diu que amb la democràcia la sardana va perdre tota la seva expressió de catalanitat. En aquest cas no hi estic gens d'acord. AI meu entendre mirar la sardana només com una música i una dansa més és un disbarat. És veritat que hauríem d'aconseguir que la sardana fos atractiva per si sola i la prova que ho podem aconseguir la tenim en moltíssims sardanistes que hem passat les millors hores de la nostra vida ballant i escoltant sardanes. Però, al mateix temps, sardana i cobla tenen un component identitari, de patrimoni propi, que no es pot obviar de cap manera.
Un dia vàrem preguntar al gran Josep Ma. Ainaud que ens digués, ben sincerament, quin lloc jeràrquic ocupava al seu parer la sardana, dins la llista d'identitats del nostre país. Ens va dir que li atorgava el segon lloc, darrere de la llengua.
Si la llengua, per diferents motius, perd pes. Sí la sardana, en aquest cas per opinió pròpia, diem que no és cap expressió de catalanitat, no sé pas si anem massa bé.
Tanco el tema d'identitat. En Josep Pascual, en Jordi Lara i d'altres, apunten clarament per un gairebé radical canvi de comportament i anar a nous criteris, nous camins, noves coses.
Jo estic gairebé segur que els directius d'entitats sardanistes hi estarien d'acord, si les novetats aporten jovent i ajuden a fer que més ciu tadans de Catalunya ballin sardanes.
Però no n'estem segurs que amb grans canvis passi tot això. Hem fet proves i no han donat massa resul tats.
No sigui cas que amb grans invents perdem bous i esquelles. És cert que la sardana no va prou bé, però tampoc és el desastre que algú apunta. És allò del got mig ple o mig buit. Jo penso que encara està mig ple.
En tot cas, benvingudes les novetats que ens puguin ajudar. Ens trobem, però, que moltes entitats sardanistes no sabem fer altra cosa que el que hem fet sempre: organitzar ballades, aplecs i concerts i programar sardanes de Josep Saderra, de Viladesau, de Tarridas i de Josep Serra. És clar; per alguns això pot semblar coses ràncies i que es fan des de l'any de la picor, però és el que amb tota la bona voluntat del món sabem fer i ens agrada. Aquest escrit meu no és pas un escrit de rèplica. És un comentari encaminat a voler buscar solucions.
Per això m'agradaria que en Pascual, en Lara i els que propicien fer canvis importants, ens diguin 5, 7 o 10 iniciatives, més o menys concretes, de coses que haurien de canviar. Serà un servei important a la sardana i a les entitats.
Josep Pomés. (De la revista ROTLLANA, de l'Agrupació sardanista l'Ideal d'en Clavé, del mes de setembre de 2005)

Nosaltres hi afegim: Tots els que propugnen canvis no diuen quins, perquè si aquests canvis passen per barrejar altres músiques a la sardana, és una aberració; si els canvis passen perquè las sardanes tinguin un tiratge únic, una altra aberració. Si, com diu aquest senyor, la sardana es retrògrada, doncs que comenci ell mateix a fer canvis, quan toca a la cobla, que es pentini amb una bona cresta, que es posi una samarreta de molts colors i lletres, que es faci deu o dotze tatuatges, i que en comptes de tocar la tibla faci soroll amb una mà de morter com si fes all i oli, seria un bon canvi oi?. I als nous compositors que tantes ganes de trencar motlles ténen, els hi demanaríem que escoltin moltes vegades en Garreta,Morera,Toldrà,Serra i tants que han aportat a la sardana la millor música, i llavors si es veuen capacitats que composin música de sardanes, i si no, que es dediquin a mecànic o forner que també guanyaran diners. novembre 2005

La malmesa informació sardanista.

Les diferents emissores en els seus respectius programes de sardanes recomanen que treiem informació de la Federació Sardanista en la seva pàgina WEB, que sempre s'ajusta molt a la realitat dels actes sardanistes que es fan arreu de Catalunya. Però partint de la base que no tothom pot accedir a internnet, ens trobem que molts sardanistes es refien dels programes de ràdio ( que de vegades es molt deficitària la informació) i sobre tot, també dels diaris, hi aquí és a on hi ha la informació pobre i mal feta. Un diari que el divendres dona l'agenda sardanista, el seu responsable no té massa cura de fer la feina ben feta, oblidant-se de ballades que es fan a Barcelona i altres punts de Catalunya i que a Internet si que hi son. Sense anar més lluny el passat divendres dia 18 de juny la única audició que hi havia a Barcelona per la tarda se li va oblidar.
Nosaltres pensem que si no sap fer la feina més bé i li falta il·lusió que doni pas a un altre persona amb més empenta i entusiasme per la sardana. juny 2005.

NO ANEM PAS MASSA BÉ

Allà dies llegíem al diari que la FECAC, entitat organitzadora de la Fira d'Abril, ha rebut de la Generalitat mig milió d'euros en dos anys.
Per les notes que jo tinc, això deu ser, aproximadament, la meitat del que la Generalitat ha dedicat a subvencionar la sardana a tot Catalunya.
Ho repeteixo perquè si més no per mi és força il·lustratiu:
Els 4.500 actes sardanistes que es fan a tot Catalunya al llarg de l'any, reben de la Generalitat només el doble del que rep la Fira d'Abril.
La Fira d'Abril és un tema de controvèrsia i al parlar-ne corres el risc de crear-te algunes antipaties, però quan els cabells se't van tornant blancs i has donat moltes i moltes voltes per la vida, arribes a la conclusió que has de dir el que penses i el que penso és que és un disbarat la diferència entre ambdues quantitats.
Pels dos costats. Així, en números absoluts, trobo força elevades les subvencions atorgades a la Fira d'Abril, tenint en compte que també n'hi atorga l'Ajuntament. Però no hi vull profunditzar perquè em costa de determinar exactament si són raonables o no. EI que sí sé és que si la Fira d'Abril rep aquestes subvencions de la Generalitat, tota aquesta extraordinària quantitat d'actes sardanistes que se celebren arreu de Catalunya, n'haurien de rebre cent vegades més.
No pot ser aquesta escandalosa desproporció. Tinc els meus dubtes que si els catalans que viuen a Andalusia un dia volguessin fer una gran festa sardanista allà, la Junta d'Andalusia fos tan generosa com la nostra Generalitat.
Aquestes notícies i els criteris d'alguns mandataris dels nostres estaments, ens fan mal.
Veiem la seva escala de valors molt diferent de la nostra. Em penso que no anem pas massa bé.
Donem poca importància a les nostres coses. Parlo de la sardana. Segurament deu haver-hi altres greuges comparatius, però avui em refereixo concretament a la sardana, com un dels signes culturals importants de Catalunya.
La sardana tira endavant, EXCLUSSIVAMENT, pels centenars de persones que tenim com a deure propi dedicar-hi esforços per a mantenir-la i oferir-la als ciutadans de les nostres poblacions d'arreu de Catalunya. Però els grans col·lectius començant per les Institucions i els seus representants, els mitjans de comunicació, els empresaris i els intel·lectuals, llevat d'honorables excepcions, no fan cap cas de la sardana. En veiem exemples contínuament.
Si molts països tinguessin aquesta extraordinària riquesa cultural que és la sardana, aquesta excepcional formació única que és la cobla, una dansa amb tans valors de germanor, democràtics, ecològics i universals, ben segur que tindria un ressò molt més alt, a tot arreu, del que té al nostre País. N'estic cert. Allà temps deia aquí mateix que ens caldria una enquesta, sobre tot de polítics i intel·lectuals, per conèixer la seva opinió sincera de la sardana, perquè deia que potser els sardanistes la sobrevalorem.
Però a mida que passa el temps no em cal aquesta enquesta perquè anem veient quotidianament
la resposta Els sardanistes continuarem treballant pels valors identitaris i festius que creiem té la sardana, però com deia molt encertadament l'Espar Ticó a la seva carta a l'Avui, no som de ferro i poc a poc és va corcant la fusta del nostre entusiasme.
Josep Pomés. De la revista ROTLLANA, de l'Agrupació l'Ideal d'en Clavé de le Roquetes. 2005

Símptomes que demostren que tenim la sardana a l'UVI:

a) Hem demanat a 80 artistes del més ben considerats del moment actual que fessin una obra sobre la sardana. No, no, no, tots no, excepte 15. I això dins un projecte de fer una exposició itinerant per tot Europa. (AI seu moment motu proprio van dedicar obres a la sardana Cases, Miró, Dalí, Picasso, CI avé, Guinovart, Tàpies...)
b) Hem demanat a títol personal a 200 empresaris representatius i rics que ens ajudessin a pagar els viatges de la cobla, dels nois originaris de tots els continents que aniran a ballar a Grècia, a Sardenya i a Sicília la sardana de germanor universal i del grup de l'Escala-Empúries, que ballaran danses gregues a Grècia (un grup de forces estan aprenent a ballar la sardana per fer una ballada conjunta). Respostes, dues. Una, amb diners, i l'altra, amb espècies. Algú ens ha dit cruament: "La sardana no ens interessa". Algú altre, multimilionari, que no tenien pressupost...
c) Hem convocat amb anuncis vistents i repetits a tots els diaris en català unes sessions per explicar el projecte EI Pont de la Mar Blava i la petició que llegirem al president del COI, demanant que la sardana sigui la dansa dels Jocs Olímpics. Això després que el Senat espanyol refusés per 9 en contra i 7 a favor una petició presentada pel senador Varela, per demanar que la UNESCO la considerés Patrimoni de la Humanitat. Resposta: 120 persones a l'Ateneu Barcelonès i 40 al Gran Teatre del Uceu (Sala dels Miralls).
Dimecres a la tarda presentem el projecte a Òmnium Cultural de Barcelona. Vindrà la gent? Patim.
d) La campanya per l'ensenyament de la sardana d'EI país a l'escola, l'any 1987 va tenir 25.000 alumnes. Aquest any, 3.400. Quan surten de l'escola s'obliden de la sardana per sempre més.
e) A Martorell l'any 1989 hi havia una munió de colles sardanistes. EI 2003 pràcticament s'han extingit. I això arreu.
La gent que avui dia balla la sardana és la gent gran. A les catifes de Corpus a Sitges, a la Garriga, a Caldes de Montbui o a Balaguer passa el mateix. Les fan la gent gran.
Amics lectors del diari AVUI: hi ha coses més importants que la sardana, ho sabem. Però la sardana, la Patum, les catifes de flors, la processó de Verges, les representacions populars de la Passió, tot el patrimoni de cultura popular... també s'han de mantenir i potenciar. Catalunya és tot!
Estem trists i sols. És molt difícil tirar endavant les coses que sentim com a pròpies sense l'escalf col·lectiu. És molt difícil tenir fe i esperança per més que ens diguin: "Heu de tenir fe! Heu de tenir esperança! A tot Europa passa igual. No hi ha esperit". Mal consol.
Aquells elogis de la sardana de Richard Strauss, de Schweitzer, d'Einstein ja no ens fan efecte. Sabem que no podem tirar la tovallola. Sabem Que "ningú Que mira endarrere quan ja té la mà a l'arada no és apte per al Regne de Déu" (Uuc 9.51-62). Volem tirar endavant, però ara i avui estem perdent l'esperança, i sense esperança és impossible mantenir la mà a l'arada com l'hem tingut posada sempre. No som de ferro!
Josep Espar i Ticó. Barcelona 2005